Publicitat
Publicitat

El principi de la fi

Quan una estructura té aluminosi i trontolla, n'hi ha prou amb un copet per esfondrar-la definitivament. Aquell 23 de juliol del 2009, quan els mossos van entrar a registrar el Palau de la Música, no van desemmascarar tan sols la trama d'un corrupte, sinó que per sobre de tot van donar el cop de gràcia a un oasi català que agonitzava. En realitat no va caure un lladre sinó tot un sistema de relacions sospitoses que no premiaven la meritocràcia sinó l'amiguisme i l'endogàmia social més tronada. El menys important, encara que dolgui, és que Millet es passegi lliurement amb el seu mig somriure mofeta i que encara se'ns vulgui fer creure l'acudit que tot allò ho van perpetrar quatre gats aïlladament sense que, ves per on, ningú sospités res. El que és rellevant és que aquell ecosistema cuinat a foc lent a la falda del poder polític durant els vuitanta i noranta ha saltat pels aires i no tornarà mai més.

El destí ha volgut que aquell cas Millet hagi trobat, dos anys després, el seu equivalent estatal i a gran escala en el cas Urdangarin. La notícia no és tan sols que el mal dit duc de Palma es dediqués a tota mena de tràfic d'influències, evasió d'impostos i altres accions solidàries ben cobert per la innocència d'una ONG, i si han d'estar més tranquils posin la paraula presumptament al principi d'aquesta frase. La novetat és que aquesta vegada la premsa s'ha llançat sense pietat a la jugular de l'exhandbolista, i ens aixequem cada dia amb un festival de noves revelacions sobre la parella reial. A la desesperada, la Fiscalia Anticorrupció intentava ahir que el cas no saltés a l'Audiència, i les esperances de la casa reial es redueixen a hores d'ara a evitar la foto fatal d'Urdangarin entrant als jutjats. Però ja és massa tard, perquè al final, com diu Xavier Bosch, se sabrà tot. De la mateixa manera que el cas Millet va posar fi al clientelisme de la societat catalana, el cas Urdangarin és el principi de la fi de la monarquia. La gent ha suportat estoicament que una petita casta de privilegiats, com a l'Edat Mitjana, no se sotmetés a les urnes i se li destinés una gran renda anual. Però el que és insostenible és que mentre a l'Aldea no saben ni si podran menjar el dia de Nadal, tota aquesta comèdia feudal hagi permès ficar la mà a la caixa. És probable que els enginyers reials busquin una sortida a la crisi, un últim cop d'efecte, des de forçar un divorci fins a l'abdicació. Però en realitat només queda una última solució: plegar, sense pressa però sense pausa, i fer les maletes. La monarquia no està en crisi, simplement ha perdut tot el sentit. S'esfondra l'últim vestigi del franquisme, i ho fa curiosament gràcies a la branca catalana de la institució.

Al lector despistat potser li agradarà saber que en el moment de tancar aquesta edició, l'Excm. Sr. Iñaki Urdangarin Liebaert encara era vocal de la Fundació FC Barcelona, la mateixa de la qual va ser vicepresident tercer el no menys Excm. Fèlix Millet i Tusell. Ja ho veuen, tots els cercles s'acaben tancant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT