28/02/2017

Els privilegis masclistes d’‘El crac’

2 min

Dilluns El crac posava l’accent en les relacions sexuals i les estratègies dels homes per obtenir-les. El capítol, passat de rosca per accentuar la comèdia, mostrava com la Laura, l’actriu més jove de la companyia, era assetjada. Primer pel director, Àlex Gnocchi, i després per la resta dels actors. En un context de comèdia, costa de digerir. El cinema americà i espanyol han produït una llista infinita de pel·lícules en què, també amb la disfressa de l’humor, han construït una cultura de la violació molt sòlida. Per això, quan et trobes a la pantalla la barreja de comèdia i assetjament, es disparen les alarmes.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Al llarg d’aquesta temporada els personatges masculins d’El crac s’han anat tornant cada vegada més mesquins. Fins i tot els alter egos de Julio Manrique i Lluís Soler, que semblaven íntegres a l’inici, han degenerat a nivell humà. Mentre els rols femenins lluiten per la seva dignitat malgrat els obstacles que els posen els homes, els rols masculins són cada vegada més deplorables. Forma part del segell televisiu de Joel Joan: els personatges funcionen perquè són cretins.

Tot i que era inevitable patir una mica per l’actriu Laura Aubert havent d’aguantar els morrejos consecutius que proposava la trama, el que estava fent El crac era posar en evidència el comportament abusiu i menyspreable dels homes. Retratava de manera descarnada la manera com molts mascles disfressen el seu masclisme de condescendència per intentar seduir les dones. I com, davant el rebuig d’ella, la titllen de malpensada o ingènua abans de demanar perdó. L’ alter ego de Lluís Soler, fins i tot, li deixa anar un discurs amarg per entabanar-la: “Laura, has de tenir una cosa clara en aquesta vida: els homes som tots uns miserables. Som rates immorals, egoistes i egocèntriques amb un únic propòsit: escampar tant com puguem el nostre ADN. Fecundar. Fecundar. Fecundar. [...] Rendeix-te. Els homes som una merda”, li diu el bergant abans de morrejar-la. Ella se’ls treu a tots de sobre i, al final del capítol, intuirem un vincle de complicitat entre la Laura i la Sandra, tipes d’aquesta situació d’abús de què són víctimes. Donar-li a tot plegat una pàtina d’humor no era fàcil. Sens dubte, El crac no és ni molt menys una sèrie de denúncia de les desigualtats de gènere. Però en aquest capítol va intentar fer humor burlant-se dels privilegis masclistes del homes, retratant el seu comportament miserable de manera sagnant. Fins i tot amb plans concrets de fàstic (la bava de Gnocchi). I donant el context a l’espectador perquè interpreti aquesta conducta com a abjecta i negativa. El més habitual, en aquest tipus de ficcions sobre sexe i excés de testosterona, és atacar la fragilitat d’unes dones dòcils que acaben humiliades. El crac no és cap exemple de res, però, com a mínim, atacava els homes.

stats