Publicitat
Publicitat

La molt probable vida de Peregrí

Vaig passar, gràcies als Reis Mags, una tarda d'irònica placidesa llegint una carta que aquell volterià pagà que va ser Llucià de Samosata (120-180) va escriure al seu amic Croni amb un relat minuciós de la mort del filòsof Peregrí, nascut a Pàrium, Anatòlia, pels volts de l'any cent de l'era cristiana.

Peregrí -o Proteu, com també li agradava anomenar-se- era un filòsof d'una espècie nova, sincrètica i excèntrica, que es va començar a fer notar a finals del segle I arreu de l'Imperi Romà. Potser el seu tret més distintiu era la seva al·lèrgia ideològica a la pròpia carn. En unes altres paraules, no podien portar amb dignitat la vergonya de tenir cos. Es veien com existències en trànsit, emigrants que travessaven una terra forana i hostil en impacient camí cap a la pàtria, més enllà del llindar de la mort.

Peregrí va començar la seva carrera filosòfica asfixiant el seu pare. En adonar-se que ja havia sobrepassat els setanta anys, va pensar que no podria suportar la pena del seu declivi senil i va tirar pel dret. Els seus veïns, però, van sospitar que el que volia era gaudir de la seva herència i el van denunciar a les autoritats. Quan va assabentar-se'n, Peregrí va tocar el dos. Després d'un temps de fer el rodamón, va arribar a Palestina i es va unir a l'emergent secta dels cristians, seguidors, diu Llucià, del "sofista crucificat". No va trigar gaire a guanyar-se la seva confiança i a assolir una certa preeminència, però per raons que no són gaire clares, va ser excomunicat i se'n va anar a Egipte, on va conèixer el filòsof Agatòbul, que va ser el seu iniciador en la doctrina dels cínics. Ja es pot veure que a Peregrí no li costava gaire mudar les seves fidelitats. Com a filòsof cínic va recórrer l'Imperi. A Itàlia va insultar públicament l'emperador Antoni Pius i es va haver d'exiliar a Grècia, on va crear una escola de certa anomenada, ja que entre els seus deixebles hi havia Aulus Gelli, l'autor de Les nits àtiques .

La seva vida va transcórrer plàcidament fins que va decidir impartir la seva última lliçó magistral a la manera d'un comiat espectacular del món, controlant-ne, per descomptat, tots els detalls didàctics. S'autoimmolaria en una foguera a Olímpia, al final de l'olimpíada del 165 dC. Dit i fet. En arribar a Olímpia va cavar la seva pròpia tomba i després va passar uns dies amuntegant llenya per bastir una bona pira pedagògica. A qui s'hi interessava li deia que volia ensenyar els homes a no estimar massa la vida i a no postergar el pas per la porta triomfal del més enllà. Els darrers dies es va canviar de nom i va tria el de Fènix, l'au que reneix de les seves cendres.

El dia marcat va esperar que la Lluna assolís la seva culminació i es va presentar entre el públic expectant vestit amb un mantell humil, una alforja i un bastó, encapçalant el seguici dels seus fidels. Tots portaven torxes enceses. Ell mateix va encendre la foguera. Després es va treure la roba, va deixar caure una mica d'encens sobre el foc i va pregar als seus deus familiars perquè l'acollissin amb benevolència. Es va llançar al foc i va desaparèixer entre el brunzit d'un espurneig molt dramàtic.

Si jo escrigués la història de la filosofia grega, la començaria amb el viatge a Olímpia de Pitàgores i la clouria amb el sacrifici de Peregrí. La filosofia era concebuda pels grecs antics com l'art de saber veure (això vol dir teoria , paraula agermanada amb teatre ). Un filòsof era, en primer lloc, un sinòptic. Quan Pitàgores, en l'aurora de la filosofia grega, va visitar Olímpia, va comparar el seu espectacle amb el de la vida. En tots dos hi ha persones que es limiten a competir, altres que només es preocupen de fer negocis (lícits o il·lícits), altres que segueixen amb passió cada competició i, per acabar, hi ha els que es dediquen a contemplar l'espectacle de tot plegat. Peregrí representa, al meu parer, la fi de la filosofia grega perquè no va anar a Olímpia a veure res, sinó a manifestar-se com a savi, a ser vist. I així, amb el final del que havia iniciat Pitàgores, va començar l'era dels intel·lectuals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT