El problema del Barraquisme, un símptoma
El barraquisme, entès en un sentit ampli, torna a ser una realitat a Catalunya. Els últims temps ha crescut el nombre de persones que viuen en condicions precàries, en infrahabitatges: en edificis abandonats, en campaments improvisats o al carrer, dormint en cartrons. És la cara més dura i excloent de la crisi. És una realitat que tenim a tocar. És el símptoma més visible d'un sistema econòmic que de cop ens allunya d'un benestar col·lectiu que crèiem irreversible.
El barraquisme ha reaparegut a les àrees metropolitanes de les grans ciutats. La feina feta pels ajuntaments democràtics i les administracions en el seu conjunt ha estat decisiva des de la fi de la dictadura. El 1982, ja en la Transició, a Barcelona es van censar 1.108 barraques. El 1989, la ciutat declarava oficialment la fi del barraquisme. Aquest mateix procés es va donar a la resta del país. Tres dècades després d'aquell primer cens barceloní, el problema reapareix amb cruesa. Està més localitzat, és numèricament menor, però hi és: al 22@ hi ha 18 espais d'habitatge precari que acullen unes 200 persones. I surt ara a la llum pública de manera tràgica, amb un incendi amb quatre víctimes mortals d'una mateixa família romanesa de set membres. L'actuació de les administracions ha estat ràpida: l'Ajuntament de Barcelona coneixia el cas i havia ofert solucions als barraquistes, que no les havien acceptat. També ha reaccionat bé la societat civil, que en aquest barri ja fa temps que facilita aliments i microcrèdits als afectats. Afortunadament, s'ha vist més solidaritat que no exclusió o criminalització. És important remarcar-ho, com també ho és remarcar, però, que amb voluntarisme no n'hi ha prou: perquè el problema supera la lloable acció veïnal i dels serveis socials. Si la crisi no afluixa, seguirà expulsant gent del sistema, un sistema que no es pot permetre menystenir el dret bàsic a l'habitatge. Com a societat no podem recular tant. Ens hi va la dignitat.
