Tenim un problema (o més)
Amb por o sense por els milers de persones que ahir es van manifestar a Barcelona saben que només embridant la por continuarem sent nosaltres mateixos. Només superant la ràbia, el sentiment d’amenaça i assumint cruament la dimensió del desafiament del fanatisme islamista mantindrem la cohesió d’una societat tan plural com la nostra. Que és tan diversa com la Rambla, que no va ser un objectiu casual de l’Estat Islàmic, perquè representa tota la llibertat, la desinhibició i l’alegria que aquests fanàtics medievals detesten fins a la mort.
La convocatòria d’ahir a Barcelona va reunir milers de persones per expressar molts missatges al mateix espai. Va ser una manifestació amb moltes manifestacions a dins. Però hi havia una angoixa compartida contra el terrorisme islamista, que va expressar bé el manifest que es va llegir a plaça Catalunya i encara van focalitzar millor les paraules escoltades a Ripoll.
El gran desafiament de la nostra societat com l’entenem avui és protegir el cosmopolitisme que ens defineix sense enganyar-nos endolcint la interpretació i l’abast del problema que avui tenim. Ho va dir molt clarament la germana de dos dels terroristes catalans. Les seves llàgrimes expressaven la gravetat del moment per a la societat sencera, per al nostre món. Una dona integrada, amb vel i en un català excel·lent explicava la seva “incomprensió” del que ha passat, demanava treballar conjuntament perquè “els nostres joves catalans musulmans no abracin ideologies perverses” i recordava que la violència “no té res a veure amb la religió musulmana”, ni “té cabuda en la nostra societat democràtica”. La portaveu de Ripoll ens interpel·lava a tots, inclosos els musulmans, quan feia dos precs fonamentals: rebutjar els missatges extremistes i “canviar moltes coses que no s’adapten als temps que corren”. Encara som a temps de salvar-nos i només ho farem si no amaguem el cap sota l’ala i ens creiem immunes a la violència, però també a la xenofòbia.
És imprescindible que entenguem quin és el mecanisme d’atracció de la violència islamista i treballar independentment de les creences religioses per protegir la nostra diversitat i evitar convertir-nos en un país amb guetos com alguns dels nostres veïns europeus, com França o Bèlgica. Avançar en la integració és feina de tots, però només s’aconseguirà amb la participació dels musulmans moderats que aixequin la veu contra l’islam més reaccionari i contra les sectes que el perverteixen.
Una manifestació estranya
La d’ahir a Barcelona va ser una manifestació ben estranya. Amb moltes expressions de sensibilitats diverses. No va ser la manifestació per la mort d’Ernest Lluch, en què el silenci es tallava amb un ganivet, ni una manifestació contra la guerra a l’Iraq, ni una Diada. Va ser una barreja emocional enrarida. A l’agraïment ciutadà sincer i massiu als cossos de seguretat, especialment als Mossos d’Esquadra, i a la condemna de la violència s’hi va sumar la tensió de la situació política. Hi havia pancartes contra la venda d’armes, contra la relació dels Borbons i els Al-Saud, banderes catalanes, estelades, espanyoles, i entre la multitud una capçalera amb Rajoy, Felip VI i els principals polítics de l’Estat. La manifestació va sintetitzar la tensió viscuda abans i després de l’atemptat i el moment difícil que vivim. No és el primer cop que es xiula els representants polítics i la cessió de la capçalera als protagonistes de la reacció a l’atemptat ja indicava una voluntat de rebaixar el protagonisme per evitar una reacció. Però la cuirassa de gent que ha destacat per la seva honradesa i servei no va evitar una forta expressió de malestar cap al govern espanyol i el rei.
La reacció d’algunes capçaleres fa preveure que les hostilitats polítiques tornaran immediatament quan el Parlament i el govern catalans reactivin els mecanismes que han de facilitar la convocatòria del referèndum.
No sabem encara com assimilarà la societat catalana l’atemptat, però sabem que ha evidenciat com de prop està la vida quotidiana d’algunes reivindicacions polítiques. Com per exemple la qualitat de la seguretat i la capacitat de ser un país millor.
Amb la Brunete mediàtica en plena forma enfangant l’actuació dels Mossos i amagant els costos de la falta d’informació de la policia catalana, Rajoy s’ha permès un to moderat.
Aquesta crisi ha estat un parèntesi en la confrontació política. Però els ciutadans han vist de què és capaç cadascú. Qui no ha omplert el càrrec, qui va quedar fora de joc, qui no tenia comandament real, qui ha donat tranquil·litat, qui ha fet la feina. Una cosa ha canviat profundament, i és la relació amb els Mossos. Els aplaudiments dels ciutadans a la seva feina seriosa i valenta no semblen passatgers.
