El procés de París i el compromís de Barcelona
El paper ho aguanta tot, però la realitat és tossuda. Podem escriure en negre sobre blanc fantàstiques estratègies, plans A i plans B, projectes, ideals i escenaris de tota mena. Sobre el paper podem ser agosarats, audaços, podem posar-nos poètics, i fins i tot podem ser realistes. Però el nostre realisme màgic del pensament no té per què ser correspost pel realisme prosaic de la realitat. Perquè a l’hora de la veritat, en el món de debò, el món dels fets crus i pelats, només hi ha un present capriciós i sinuós, que al capdavall sempre supera la nostra capacitat de previsió i d’imaginació. Per desgràcia, i a vegades per sort, les coses mai van exactament com les havíem pensat. Una cosa és escriure i l’altra és viure (només alguns afortunats, com l’amic poeta Ponç Pons, són capaços d’escriviure). Llavors, és només a pilota passada quan veiem clar que la realitat havia de ser així, com ha sigut.
Ahir al vespre finalment es va acabar firmant el compromís de París contra el canvi climàtic. És això: un acord de compromís. No és el que, racionalment, calia. No és el que tants científics, alarmants, han reclamat des de fa temps sobre el paper, amb dades i arguments incontestables. No és, tampoc, el que Laurent Fabius i Ban Ki-moon havien concebut els darrers mesos que podia i havia de passar, el que més o menys volien que passés. Tan sols s’hi assembla, i encara gràcies. I en tot cas no és la solució segura per salvar el planeta. És senzillament el desenllaç d’un procés en realitat inacabable, un pacte polític puntual fruit de pressions i transaccions d’última hora, fruit de la tossuda realitat.
I mentre a París ens hi jugàvem el futur del planeta i, per tant, de la humanitat, a Barcelona (i també a Madrid, sí, esclar) ens hi juguem el futur d’una petita, minúscula, insignificant part d’aquesta, malgrat tot, fantàstica humanitat: la part anomenada catalana. Uns pocs milions de persones tossudes, tan tossudes com la seva inestable realitat. Un col·lectiu de gent que a més de voler salvar el planeta vol salvar-se a si mateixa, la seva cultura, el seu país, i ho vol fer sense haver de pidolar cada dia -com li passa des de fa uns segles- la seva supervivència dins un estat que li regateja la llengua, els diners i les lleis. Si voleu, de tot plegat en podem dir la llibertat. Li regategen la llibertat de decidir, de ser.
Doncs bé, aquesta ínfima part de la humanitat també ha produït, al llarg del temps, infinitat de papers sobre el seu futur. El paper ha suportat tota mena de teories sobre Catalunya, sobre la seva relació amb Espanya. Tota mena de futurs ideals. L’últim segle i mig ha sigut especialment fructífer a l’hora de produir literatura política, o literatura a seques. I finalment hem arribat a la realitat, al moment de passar de la tinta als fets. Al moment del gran compromís per salvar, d’una vegada per totes, el petit planeta català. Al moment de passar de l’escriure al viure. Fets, no paraules, va proclamar fa uns anys un president, amoïnat, quan veia com l’allunyament progressiu entre els papers catalans i les veritats espanyoles acabaria provocant un xoc que ell no volia. El xoc d’obrir els ulls a dues realitats que, políticament, no casen. Quan veia com s’acostava, indefectiblement, l’hora de la veritat.
El compromís de París ha arribat després de molta literatura científica i de molta realitat contaminada. Ha sigut un procés. El procés de Barcelona, que tard o d’hora produirà un compromís definitiu (ja n’ha produït uns quants de cabdals: de CDC amb ERC, i aviat de JxSí amb la CUP), també ha vingut precedit de molta literatura i molta realitat política contaminada. Una realitat molt tossuda, digui el que digui aquest paper meu d’avui.
