El procés i ‘Reservoir dogs’
Què volen que els digui, jo m’havia arribat a creure això de la unitat de les forces sobiranistes. No perquè sigui d’Artur Mas, que no ho sóc, sinó perquè sempre m’havia empassat aquell adagi segons el qual la unió fa la força. De manera que, davant d’un objectiu tan complicat com la independència de Catalunya, m’havia cregut que la suma de les forces podia ser més útil que la seva dispersió.
No tan sols per això. Com afirmen analistes infinitament més dotats que un servidor, la Catalunya sobirana no podrà ser governada per les mateixes forces que ara piloten el procés. Ho diu Salvador Cardús, per exemple, i ho ha explicat molt bé. És evident que si mai Catalunya arriba a ser independent, l’escenari polític del país haurà de canviar de dalt a baix. Governarà qui governi, però ja no seran les mateixes cares, ni les mateixes formacions, ni les mateixes sigles. Caldrà reinventar-ho tot.
Això vol dir que els actuals partits sobiranistes estan compromesos en la seva pròpia extinció, i que per això mateix no acaben de fer segons quins passos decisius. Cadascú s’estima més l’extinció de l’adversari que la pròpia, i això és humanament i políticament més que comprensible. El que se’ls demana (des del carrer, des de l’ANC, des d’Òmnium) és que facin un salt al buit, impregnats de querosè i amb un misto encès. Un pot ser tan patriota com es vulgui, però això no vol dir que tingui ganes d’incinerar-se voluntàriament. I això val per a CDC, ERC, la CUP i Iniciativa Verds. Es miren els uns als altres amb recel, a veure qui explota abans. I torno a dir-ho, és normal i comprensible. Però això no vol dir que sigui el més raonable, ni tan sols que sigui coherent. Si no volien arribar a aquest punt, que no haguessin alimentat les esperances de tot un poble. Ara que ho han fet, que s’atenguin a les conseqüències.
Els principals agents del sobiranisme català es troben en aquella situació extrema dels protagonistes del film Reservoir dogs, de Quentin Tarantino, quan tots feien rotllana i s’apuntaven els uns als altres amb les seves armes. El primer que es mogués moria, per descomptat, però la tensió era tal que ja es veia que es podien destruir tots ells entre ells. Quedaria algun supervivent, potser, però no seria un guanyador, només un malferit. No recordarem com acabava la pel·lícula, perquè no acabava precisament bé. Només direm que dur les armes ben carregades no assegura la victòria. I que la suma de molts pot anar a més, però que de vegades pot fer suma zero o fins i tot dividir i restar. Si s’admet la meva modesta opinió, no estiguem tanta estona ensenyant-nos les armes a la cara. No veig que serveixi per a res, sobretot quan hi ha un capo que ens apunta a tots alhora amb armes molt més potents encara. Si dispara no hi haurà on amagar-se i tot serà donar-se la culpa els uns als altres. Que si tu vares fer això, que si tu no vares fer allò. Res que no coneguem. Jo intentaria evitar aquesta escena, que fins i tot a Tarantino em sembla que li sabria greu.
