El procés el 2016: amb aquella alegria i convicció
El 2015 hem viscut perillosament. I el 2016 promet que serà igualment trepidant. Deia Neruda: “Fué tan bello vivir, cuando vivías ”. Va ser tan bonic viure el procés, direm un dia. De moment, el seguirem vivint i gaudint i patint. Uns anys més, encara. Com una revolta a terminis, apassionant, contradictòria, imprevisible.
Ara a Madrid no estan per revoltes. Volen foragitar qualsevol indici de sacsejada, vingui de la perifèria geogràfica o de la ideològica. Per això els benpensants i ben instal·lats, els guardians de l’Espanya d’ahir, d’avui i de sempre demanen a crits una mena de Junts pel No (JxNo), una més o menys explícita aliança de PP i PSOE i, si pot ser, també de C’s, que no vol quedar-ne al marge. Es tracta de deixar clar un explícit no al procés català i un dissimulat no al canvi. Immobilisme. Tancar files. Encara que el PSOE, a l’estil OTAN, d’entrada digui no a Rajoy, és probable que acabi fent un gest, ni que sigui per omissió, per facilitar-li la investidura. De moment, però, toca escenificar el teatre de la política, els estira-i-arronses estratègics. Després ja vindran les raons d’estat... unitari.
Així doncs, el 2016 el Podem d’Iglesias no podrà gaire i Catalunya seguirà sent un forat negre dins d’Espanya, un taca al seu mapa electoral i mental. Una taca que no se’n va. Que no volen que se’n vagi. Els de sempre volen viure com sempre, resignats eternament a la taca. Res de trajo nou per a a tots ni de trajo a mida per a ningú.
I En Comú Podem? Poden? Tenen raó si ho diuen en català, pensant en Catalunya. Si independentistes i favorables al dret a decidir sumen forces, es poden fer moltes coses. En canvi, quan ho diuen pensant en Espanya, quan proclamen el “ sí se puede ”, no està gens clar que es pugui. O més aviat està claríssim: no els deixaran que es pugui. És indubtable que JxNo sumen molt. Espanya no vol canvi, Catalunya sí que el vol. ¿S’hi apuntaran a fer-ho en comú, els colauistes?
Sense l’èxit rotund -però no complet- de l’independentisme el 27-S, no hauríem tingut un Podem clarament partidari del referèndum. La rectificació estratègica d’Iglesias-Colau, i el seu èxit el 20-D, és la conseqüència del contundent 48% de vot independentista el 27-S. Si llavors l’aposta sobiranista hagués sigut més tèbia, Podem no hauria tingut la necessitat de redoblar la seva.
Ara l’independentisme s’hi vol tornar a posar. Tot està llest perquè els cupaires donin el seu plàcet. Com tot en aquest procés en què no hi ha possibilitats de pacte amb l’Estat, qualsevol pas depèn que hi hagi acord intern. No sé si els cupaires són conscients que avui, exactament tres mesos després del 27-S, ells decideixen si col·lectivament fem un nou salt endavant o si fem un pas enrere. I no sé si tampoc saben que per fer l’estat català tard o d’hora hauran de pactar amb els convergents i Mas és la versió més trencadora que en tindran mai.
Governabilitat, estabilitat? Si els cupaires ho volen, tindrem abans govern a Catalunya que a Espanya. Ara els mercats miren a Madrid. El problema són ells. I la solució de la virtual JxNo donarà una falsa estabilitat. És la solució fàcil, no la bona. No resol el problema català i emmascara els altres (corrupció i crisi social). Simplement allarga l’agonia espanyola. Rajoyisme en estat pur. Patriotisme a la defensiva. Por.
I, per acabar, petita història sentimental del procés: a l’inici, ja llunyà, els gurus sobiranistes ens renyaven per pessimistes i poc agosarats, i ara sembla que està prohibit ser optimista. Primer havíem d’accelerar i ara hem de frenar. Doncs ni una cosa ni l’altra: anirem fent camí, com sempre, amb aquella alegria i convicció. Bon 2016!
