Sense projecte
La principal dificultat per fer un pacte de govern a Espanya ve de la debilitat dels actors. Els grans partits (PP i PSOE) estan en hores baixes i els nous (C’s i Podem) estan de pujada (venien de molt avall) però són febles encara. Sembla que aquesta fragilitat hauria de ser un argument per a l’entesa, però es ve d’una cultura política construïda sobre el blanc i el negre (vencedors i perdedors, franquistes i antifranquistes, dreta i esquerra, unionistes i nacionalistes) i d’una certa idea monolítica del poder. El resultat és que en la mesura que els actors se senten dèbils els costa molt córrer riscos, i a l’hora de la veritat s’arronsen. I acaben optant pel més fàcil: mirar d’assegurar-se la confiança dels més fidels. És a dir, de comportar-se conservadorament.
Si encara pesa la prudència a l’hora de donar per segura la repetició electoral, és per l’inesperat desenllaç del cas català. Però la situació és diferent. Aquí hi havia una majoria possible: Junts pel Sí més la CUP, units per l’aposta independentista. A Espanya, no: la dreta (PP-C’s) no suma; el centre (C’s-PSOE), encara menys. I l’esquerra (PSOE i Podem amb suports perifèrics de diferents signes) sí, però la combinació és molt complicada. A la política espanyola li falta un projecte polític (a la dreta o a l’esquerra) amb capacitat d’articular actors diferents, com l’independentisme aquí. El PSOE, afeblit, no ha gosat fer el pas a l’esquerra. Sánchez ha pensat que el partit no el seguiria. I la investidura es va fer impossible quan va tancar el pacte amb Ciutadans. Al PSOE l’ha perdut la fascinació que l’encadena al centre, que està portant la socialdemocràcia a la ruïna. El centre mai suma. Els vectors anaven en direcció oposada. Ciutadans va voler el pacte per arrossegar-hi el PP, i el PSOE per atraure l’esquerra. Tant PP com Podem van preferir quedar-se sols amb els fidels de la família per salvar els mobles. Si un dia Ciutadans governa serà amb el PP, i el PSOE amb l’esquerra.
