01/04/2017

La provocació ètica de Xirinacs

3 min

Seria pretensiós dir que vaig conèixer Lluís Maria Xirinacs. Diguem que el vaig escoltar. Diguem més concretament que sent jo un infant la seva humanitat em va impactar. L’any 1976, quan jo en tenia 10, l’anava a visitar alguns caps de setmana amb el pare a la presó Model -des de casa hi arribàvem en 10 minuts-, a la vorera del davant de la qual Xirinacs s’asseia dotze hores al dia per demanar l’amnistia dels presos polítics. S’hi va estar més d’un any. Per a mi suposo que era un heroi, un valent. Ell havia estat empresonat diverses vegades, sabia, doncs, què defensava. Aleshores devia tenir uns 43 anys, però a mi em semblava un home ja gran, venerable en la seva humilitat, vestit de qualsevol manera, amb una barba mal retallada. El seu record em va marcar en la meva adolescència política i més enllà, molt més enllà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tenia una aura? No ho sé. Potser sí que irradiava alguna mena d’il·luminació. Havia de ser especial algú que als 11 anys ja havia escrit que volia ser ermità. I, efectivament, a partir de la seva inicial lluita com a jove mossèn per la separació entre Església i Estat, va convertir-se en un ermità urbà, un solitari defensor de la causa de la justícia i la llibertat. Enlloc de tancar-se en una cova, s’exposava, sol, davant la gent anònima i esdevenia tot ell un crit de protesta. Va ser, sens dubte, un referent transversal de l’antifranquisme i la Transició, fins que la democràcia va entrar en una normalitat que no era la seva. No servia per a la política convencional. La Bíblia, Gandhi i Llull eren el seu nord, com ens recorda el seu biògraf Lluís Busquets i Grabulosa, que també troba paral·lelismes entre Xirinacs i Verdaguer, el poeta del poble suspès a divinis. El 1990, finalment, Xirinacs va demanar la secularització.

En Xirinacs, vida i pensament van anar sempre estretament lligats: era un tot indestriable, d’una coherència reconcentrada. Ell mateix va ser la seva obra, des d’una infància tan precoçment conscient fins al final, amb una mort, als 75 anys, llargament preparada, volguda. Sense persones com ell, que es posen al servei d’un ideal superior d’humanitat, ens costaria no perdre el nord del necessari progrés moral. Són persones que, des d’una individualitat potentíssima, es donen a la col·lectivitat per obrir camí. Va ser, si voleu, un provocador des d’una arrelada vivència ètica. Quin contrast amb la frivolitat dels provocadors de nul·la dimensió moral d’avui dia, oi?

Avui hi ha molts catalans disposats a jugar-s’ho tot per la independència. Fa quatre dècades, Xirinacs estava sol en aquesta lluita, o gairebé. I el país que tenia al cap i al cor era molt més exigent i meditat del que molts imaginem. Si ara visqués, trobaria que avancem amb massa renúncies. “I els Països Catalans?”, preguntaria. Tornaria a ser incòmode, a exercir de veu de la consciència, a anar un pas endavant, profèticament. Sempre estava disposat a més, a forçar fins al límit el seu compromís inflexible, com aquell 11 de setembre del 2002 quan, des de la seva irrenunciable no-violència, es va declarar “amic d’ETA” al Fossar de les Moreres. Va ser linxat mediàticament, i condemnat judicialment. Molts vam pensar que pixava fora de test.

Però ell era així, la seva manera d’entendre la política tenia poc a veure amb el càlcul, amb la recerca de l’aplaudiment fàcil. Volia remoure consciències. I la veritat és que avui es troben a faltar figures com en Xirinacs, referents que sacsegin la nostra comoditat, les nostres pors, les nostres ambigüitats. Que des d’una radicalitat potser inassumible en el seu tot, ens obliguin a avançar amb més risc i compromís. Potser no són temps per a idealistes com ell. O potser, ves a saber, ja han començat a tornar uns nous idealismes.

stats