Publicitat
Publicitat

Els punts irrenunciables del pacte fiscal

Fa pocs dies, alguns mitjans de comunicació van posar sobre la taula si el més rellevant del pacte fiscal que el govern de Catalunya vol aconseguir és el model de finançament o els resultats. Hi ha formacions polítiques que, partint del model actual, en proposen una reforma que millori els resultats. Per d'altres, en canvi, el més rellevant -sense perjudici dels resultats- és un canvi de model que singularitzi el finançament de la Generalitat dins de l'Estat, i proposen un model similar al del concert econòmic de què disposen les comunitats forals, el País Basc i Navarra.

És evident que la reivindicació del pacte fiscal davant del govern central tindria molta més força si tingués el suport del conjunt de les forces polítiques catalanes. No obstant, conciliar les dues posicions esmentades no és una tasca fàcil. Segurament es pot definir un model que no sigui una còpia exacta del de les comunitats forals. Ara bé, al meu entendre hi ha tres punts o característiques que el nou model de finançament hauria de presentar i que considero irrenunciables.

El primer tret del model hauria de ser la seva singularitat, és a dir, hauria d'aplicar-se només a Catalunya. L'experiència ens diu que el cafè per a tothom perjudica Catalunya, ja que l'aplicació dels diferents models de finançament sempre s'ha vist condicionada pel manteniment de l' statu quo . Ho hem vist amb l'últim model aprovat, que malgrat que ha representat un avenç per a Catalunya, no l'ha col·locada al lloc que li pertoca pel seu nivell de renda i riquesa.

Si el sistema de finançament autonòmic no impliqués cap contribució a la solidaritat, pels seus ingressos impositius o capacitat fiscal per habitant Catalunya ocuparia el tercer lloc i només la superarien Madrid i les Illes Balears. Quedaria un 19,2% per sobre de la mitjana en ingressos per càpita. Segons les últimes dades de la liquidació del sistema de finançament, la realitat és que pels seus ingressos per habitant Catalunya ocupa la vuitena posició. Es queda un 2,3% per sobre de la mitjana. Hi ha set comunitats que la superen en recursos per habitant i cap d'aquestes set presenta una capacitat fiscal superior a la de Catalunya. No es compleix el denominat principi d'ordinalitat, que implica que l'ordenament de comunitats pel seu nivell de renda abans de la contribució a la solidaritat ha de ser igual a l'ordenament després d'aquesta contribució. Aquest és el principi que el Tribunal Constitucional alemany va establir que s'havia de complir en el cas dels lands i, malgrat que es compleix, els lands més rics encara consideren que les seves aportacions a la solidaritat són excessives.

No és difícil trobar països federals amb models de finançament asimètrics per als seus governs subcentrals. Els Estats Units en són un cas. Hi ha diferències importants entre els estats pel que fa als sistemes impositius. Però el cas més clar és el del Quebec, que s'assembla al de les comunitats forals, ja que és l'única província de la federació que té la seva pròpia administració tributària i recapta tots els seus impostos.

El segon punt irrenunciable ha de ser que el nou model de finançament comporti que la Generalitat tingui la clau de la caixa o, dit d'una altra manera, que el model ha d'incrementar substancialment l'autonomia i el poder tributari del govern català gràcies a la capacitat d'administrar els impostos que es recapten a Catalunya. Si és el govern central qui administra els impostos, la Generalitat té una gran dependència financera, ja que depèn de les transferències de recursos que li fa, i que es poden fer amb retard o no fer-se, com passa actualment.

Als països federals també hi podem trobar experiències de descentralització de l'administració tributària. El cas ja mencionat del Quebec n'és un, o el dels Estats Units, on tots els estats tenen les seves pròpies administracions tributàries i gestionen la majoria d'impostos. A Europa cal mencionar els casos d'Alemanya, on els lands administren tots els grans impostos, i Suïssa, on cada nivell de govern gestiona els seus propis tributs.

D'acord amb l'Estatut de Catalunya del 2006, dos anys després d'aprovar-se (el 2008) s'hauria d'haver establert un consorci entre l'Agència Tributària de Catalunya i l'Agència Estatal d'Administració Tributària amb la finalitat d'administrar els tributs estatals recaptats a Catalunya. Crec que la instauració d'aquest consorci s'ha de considerar sempre que la participació de la Generalitat hi sigui rellevant.

El tercer punt irrenunciable és que el pacte fiscal ha de comportar una disminució notable de la contribució de Catalunya a la solidaritat amb la resta de l'Estat, cosa que alhora s'ha de traduir en una disminució del dèficit fiscal català. Aquí la qüestió és com s'ha de fer aquesta contribució i de quina quantia ha de ser. Pel que fa al com, és una qüestió tècnica que admet diverses possibilitats. En canvi, la quantia de la contribució a la solidaritat és més una qüestió política que tècnica, ja que el que hem de definir és el grau de solidaritat que volem tenir els ciutadans de Catalunya amb els de la resta de l'Estat, una qüestió que està íntimament relacionada amb el grau d'identificació que els catalans podem sentir amb els ciutadans espanyols.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT