Publicitat
Publicitat

Un puro d’en Joan Barril

Deu fer set o vuit anys, abans que la crisi s’imposés i ens tornéssim tots com ens hem tornat, a Barcelona encara hi havia restaurants amb cava de puros. Llocs on, després de dinar, si tenies temps, podies triar un cigar i fumar-te’l lentament, al teu gust. Recordo uns quants locals que oferien això. Un d’ells era el Piratas, al carrer Ausiàs March, molt a prop de L’Auditori i de l’Esmuc. Dic era referint-me al tabac, perquè, pel que fa a la selecció de plats, de vins i de licors, el Piratas segueix essent magnífic. Però ja no poden tenir cava de puros. Els temps duen el que duen.

Total, que un servidor de tant en tant s’ha permès anar a dinar al Piratas, gairebé sempre per gaudir el seu foie i els seus tomàquets, que són extraordinaris. I un habitual del local era en Joan Barril. Li agradava ocupar la taula que hi ha sota la volta de l’edifici, que és la que queda més reservada. En Barril i jo no vàrem ser mai amics, segurament al contrari. Mai me vaig interessar per la seva literatura ni pel seu periodisme, tot i que els llegia de tant en tant. Crec que a ell li passava el mateix amb mi, perquè aquestes coses solen ser mútues. Érem dos peixos nedant dins les mateixes aigües, però sense fer mai gaire cas l’un de l’altre. Però aquell dia, fa set o vuit anys, vaig entrar al restaurant Piratas, on havia quedat per dinar. En Joan Barril ocupava la millor taula, com sempre, i crec que bevia xampany. Anava ben acompanyat, com no podia ser d’una altra manera. Ens vàrem saludar cordialment, com sempre (amb aquella cordialitat que queda bé però que no compromet a res), i jo vaig passar cap a la meva taula.

Va passar l’estona, i quan ja havia demanat el cafè, va comparèixer la cambrera amb una safata que sostenia un puro. Me’l va posar al davant. “De part del senyor Barril”, em va indicar. Vaig girar els ulls cap a la seva privilegiada taula i ell em va correspondre amb un somriure. Era un bon cigar, ara no recordo quin, però segur que era havà i dels bons. De fet, no sóc fumador de puros. No he passat de les cigarretes Marlboro, que són la pesta. Però em vaig aixecar, vaig anar a la taula d’en Joan Barril i li vaig donar les gràcies pel seu present. Segurament no ens enteníem en el periodisme, la literatura ni les idees. Però em va fer el favor de fer-me sentir respectat amb un gest senzill, i que segurament li devia costar una pasta.

Bé, res. Ara ja no tornaré a saludar en Joan Barril quan me’l trobi a un restaurant, ni em tornarà a regalar un cigar en cap circumstància gratuïta. Ell ha passat avall, com deia Josep Pla, i nosaltres seguim aquí. Però quan em vaig assabentar de la seva mort, com que no tenia cap puro, vaig encendre un Marlboro i li vaig desitjar bon viatge. No ens vàrem entendre gaire, no. Però espero que a l’altra banda mantingui el somriure sorneguer i les seves idees. Sembla una collonada, però com tanta altra gent el trobaré a faltar. Que et guardin taula al Piratas, Barril. Demà em compro un Robusto número tres i me’l fumo a la teva salut.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT