Som unes quantes nacions
Voldria no deixar passar l'ocasió de subscriure punt per punt els articles De països i de catalans i Més sobre els països catalans que ha publicat els últims dies el tovàritx David Miró (em penso que avui no m'equivoco d'autor) a l'ARA i a l'Ara.cat en els últims dies, perquè posen el dit en una nafra que fa temps que arrosseguem. En síntesi, David Miró aprofitava el desembarcament de Solidaritat Catalana al País Valencià (tan erroni com el que va realitzar Esquerra en el seu moment) per denunciar que l'actitud dels catalanismes del Principat envers els seus correligionaris valencians -una barreja de paternalisme, condescendència i patrioterisme barat d'estricte consum intern- resulta no tan sols inútil, sinó també contraproduent per als ideals que se suposa que vol defensar. I afirmava que tan nació és el País Valencià com Catalunya, si entenem com a nació "un àmbit d'identitat prioritària" (i electiva).
La mateixa anàlisi val també per al cas illenc, amb l'afegit que aquí no estaríem parlant d'una nació, sinó de quatre. El topònim Illes Balears, i el gentilici balear són, de fet, denominacions político-administratives que van bé per entendre's i que han fet una certa fortuna als mitjans de comunicació (on sentim parlar del "tenista balear" Rafel Nadal o del "pintor balear" Miquel Barceló), però no designen una identitat de cap mena. Ningú es presentarà a si mateix com a balear, sinó, si de cas, com a mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc, perquè cada illa configura inevitablement el seu espai de referència, el seu àmbit identitari: la seva nació, en definitiva, o micronació, si ho preferiu.
Els Països Catalans, si els entenem com un espai lingüístic, històric i cultural, contenen molts fets nacionals diferents, i seria bo que el catalanisme entengués això d'una vegada per estalviar-se l'absurda prepotència amb què Catalunya sovint s'adreça a les que considera germanes petites, i a més una mica tontes i putes. Per exemple, ara que està de moda parlar d'independència, una bonica manera de perdre el temps és aplicar aquest concepte als Països Catalans: de moment, aquí només hi ha una nació en què aquesta possibilitat tingui el suport d'una massa social suficient per fer-la prosperar, i aquesta nació és Catalunya. Al País Valencià i a les Illes, què hi farem, l'independentisme no és només minoritari, sinó que sovint constitueix una extravagància més o menys friqui: i si això és així, no és perquè els ciutadans d'aquests indrets siguin males persones sinó perquè el projecte independentista se'ls ha presentat de la pitjor manera possible, a través de personatges diguem-ne singulars que feien i deien coses estrambòtiques. Segurament és veritat (jo n'estic convençut) que a Catalunya, com ha dit finalment Pujol, ja sols li queda la tria entre independència o claudicació. Però això no hauria de tenir res a veure amb la pretensió d'explicar, des d'un desconeixement tan altiu com inacceptable, quina guerra s'ha de fer a cada terra.
