Publicitat
Publicitat

Per què Barcelona?

Agafo el taxi davant de l'edifici del Banc d'Espanya, a Madrid, per anar cap a Barajas. Madrid a l'hivern fa goig: el cel, si és blau, retalla la ciutat i la presenta neta, alegre i senyorívola. Els grans edificis estatals, capitalins, com el mateix Banc, la Biblioteca Nacional o el Museu del Prado: una arquitectura al servei d'una escenografia nacional. Però també els hotels com el Palace o el Ritz, i també les seus de les grans corporacions bancàries nascudes a redós de les privatitzacions i de les intervencions d'Estat, fiten la ciutat i la trufen de referències associades al poder. Madrid és un dels escenaris del poder que m'és familiar. Aquí la gramàtica és clara. A Madrid hi sabem interpretar fins i tot el pas del temps, perquè ja hem viscut prou per saber com la capital d'Espanya s'ha reconfigurat després de la mort del general Franco, i després de la Transició, ara ja ben traspassada. Recordem Madrid a mitjans dels anys vuitanta com una ciutat incerta, dubtosa del seu futur. Hi hauria prou estat per fer-la créixer? Hi hauria prou finançament per alimentar-ne el futur? La resposta final és afirmativa: Espanya va fer un reload energètic amb la capital, dotant-la d'una estructura i d'una carcassa potent, vistosa, farcida de possibilitats. Madrid és un èxit, el millor producte del projecte col·lectiu espanyol.

Els temps nous, però, els que han posat Espanya de genolls, també posen la capital de l'Estat en una situació nova i complicada, feta d'amenaces i d'oportunitats. Falta que els capitalins es facin a la nova situació, on cada cop hi haurà menys marge per a la pelfa: Madrid haurà de saber créixer per primer cop sense comptar amb la força abassegadora d'Espanya i de les subvencions de capital europeu. Li queda l'aportació catalana tan sols. La màquina de l'Estat ha perdut potència i té prou feina per atendre les seves pròpies necessitats. D'uns anys ençà, els de la crisi, Madrid comença a tastar el que vol dir haver d'enfrontar-se al futur sense comptar amb gairebé res més que les forces endògenes. Madrid en té, sens dubte. El que passa és que l'adaptació als canvis sempre comporta temps i dolor.

Barcelona ha treballat molts cops, gairebé sempre, o bé amb l'Estat absent, o bé amb l'Estat en contra. Barcelona és el millor producte del projecte col·lectiu català, tanmateix. Barcelona és capital perquè els catalans han volgut que ho fos, i tots ens hi reconeixem. Per això la catalanitat i la seva pervivència com a cultura, com a idea col·lectiva, passa per aquesta Barcelona metàfora de tot el que som, bo i dolent, gran i petit. La crisi actual situa Madrid i Barcelona en un cert pla d'igualtat. És veritat que la força d'un estat com Espanya és enorme. És cert que estem afeblits per les condicions polítiques i financeres mancades que ens toca viure. Però també és cert que ara són les forces endògenes, les forces internes de la societat barcelonina, i catalana per extensió, les que determinaran la potència amb què encarem el futur. La competència, per tant, s'establirà en un peu d'igualtat més gran, agradi o no a Espanya. Hi ha qüestions determinants sobre les quals poden actuar: l'aeroport, les inversions infraestructurals, el tractament del nostre finançament i tants d'altres factors. Malgrat tot les ciutats cada cop s'igualen més a l'hora de cercar l'espai per créixer i consolidar-se en l'entorn nou. I Barcelona té condicions físiques i intel·lectuals sobrades per reeixir.

La força de Barcelona ens iguala als que disposen d'un estat. Ara que alguns estats fan figa, és l'hora de jugar la carta de les ciutats. La nostra gran ciutat, Barcelona i el conjunt de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, està ben a punt per treballar i aconseguir una posició destacada en la cursa nova que la crisi enceta. Nosaltres no podem créixer a cop de privatització, ni a cop de macroinversions estatals. Però sí que podem créixer, i hem de créixer, eixamplant la ciutat, generant nous centres, introduint-hi nous pols productius i nous atractors urbans generadors de riquesa. La llibertat, la prosperitat, la qualitat de vida, la capacitat d'atraure i de fixar talent a Barcelona passa per aquí: un cosmopolitanisme obert i arrelat, una societat civil autoreferenciada i segura d'ella mateixa, unes apostes empresarials orientades a la indústria de nou encuny, un urbanisme que respongui a aquests reptes i que generi una gramàtica urbana democràtica, verda, humana. Una intel·lectualitat profètica que no tingui por de llevar el vel a la realitat per veure-la amb ulls nous. Per tot això, Barcelona.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT