Publicitat
Publicitat

Per què Síria no ens commou?

En un article publicat aquí mateix fa nou mesos (Estrabisme moral , 25 de juny del 2011) vaig subratllar el vergonyós silenci d'una certa esquerra catalana davant la brutal repressió amb què la dictadura de Baixar al-Assad estava intentant esclafar la primavera democràtica siriana . Els lectors em disculparan la insistència però, sis o set mil morts més tard, i quan està a punt de complir-se un any des del començament de la revolta, constato que el mutisme comprensiu de la immensa majoria dels nostres progressistes oficials davant del bany de sang persisteix. En una ciutat on, encara recentment, un cicle de conferències de perfil acadèmic sobre l'Estat d'Israel va ser boicotejat per alguns activistes, enmig d'una opinió publicada tan procliu a denunciar genocidis i crims de guerra quan els morts són palestins, i els projectils, israelians, no sembla que l'actuació dels pretorians d'Al-Assad al llarg de dotze mesos hagi desvetllat cap emoció especial. Res capaç d'omplir de manifestants ni un raconet de la plaça de Catalunya.

El perquè té a veure -o així m'ho sembla- amb els arrengleraments internacionals de la dictadura siriana i amb les afinitats i simpaties que provoquen. Com és ben sabut, el règim de Damasc compta amb la protecció de la Xina encara comunista, de la Rússia putinista i de l'Iran teocràtic (un estrany tercet unit per la fòbia a la llibertat), a més de gaudir del suport fervorós d'Hugo Chávez: el veneçolà ha visitat oficialment Síria tres vegades (2006, 2009 i 2010) i, tan bon punt començà la revolta, va córrer a expressar la seva simpatia envers "el nostre germà Baixar", perquè -va escriure a Twitter- "Síria és víctima d'una escomesa feixista".

Per si això no fos prou, el dividit comunisme sirià forma part de la base política de la dictadura -l'anomenat Front Nacional Progressista- i, després de mesos de matances quotidianes, segueix descrivint la situació com un atac de "les forces obscurantistes", "d'organitzacions armades terroristes", contra "el règim sirià antiimperialista", contra "un país que té una postura clara enfront de l'imperialisme i el sionisme i dels seus plans expansionistes a la regió, un país que dóna suport als moviments de resistència i d'alliberament".

En resum: la brutal tirania del clan Al-Assad se sustenta sobre un partit, el Baas, autodescrit com a socialista i que fa tot just cinc anys rebia fraternalment i càlidament, per exemple, una alta delegació del PSC. A més, té el suport crític dels comunistes locals i, per extensió, la indulgència antiimperialista de tots els que, arreu del món, encara combreguen amb aquesta ideologia. I, a sobre, compta amb el suport més o menys entusiasta dels governs bolivarians de l'Amèrica Llatina, encapçalats per la Veneçuela de Chávez i el seu "socialisme del segle XXI".

Esclar que, en aquestes condicions, el magma de la solidaritat internacionalista existent a casa nostra ha restat passiu o indiferent davant l'escalada assassina de Baixar al-Assad contra el seu propi poble: gairebé totes les famílies doctrinals, grups i grupets que componen aquell magma, se senten identificades o vinculades amb alguna de les forces planetàries que encara sostenen al tirà de Damasc: amb els governs rus i xinès, que -per interès propi- planten cara a la influència nord-americana a l'Àsia i al Pacífic; amb el chavisme i els seus satèl·lits llatinoamericans, que lliuren batalla contra l'imperi en aquell subcontinent; amb els moviments d'alliberament arabomusulmans situats en primera línia de combat contra l'enemic sionista… ¿Com podrien els habituals promotors de manifestacions sobre l'Iraq o Palestina mobilitzar-se ara contra Al-Assad, el protegit de Teheran, el protector de Hamàs i de Hezbol·lah? Seria fer el joc a la reacció imperialista i a l'agressió sionista…

Aquest raonament explica que, després de dotze mesos, de vuit mil morts, de noranta mil desplaçats o refugiats, etcètera, Catalunya no hagi conegut cap concentració de protesta rellevant, ni cap manifest d'intel·lectuals, ni cap posicionament dels partits d'esquerres, ni tot just una desena part dels articles de denúncia que va suscitar en vint-i-tres dies l'operació israeliana Plom Fos contra Gaza. Aquesta mateixa lògica explica -i és tan sols un exemple- que, dues setmanes abans de desaparèixer, aquell que passava per ser el diari més progressista i d'esquerres dels quioscos espanyols concedís una pàgina sencera a l'ambaixador sirià a Madrid perquè justifiqués els "actes d'autodefensa" de les seves tropes. Això, un diari que tenia desterrada de les seves columnes -ho afirmo amb coneixement de causa- la més mínima opinió comprensiva envers Israel.

En alguna ocasió, el nostre autodenominat "moviment internacionalista" ha utilitzat un eslògan que -reconeguem-ho- és bonic: "La solidaritat és la tendresa dels pobles". Doncs bé, pel que es veu, els habitants assetjats i bombardejats de Homs, d'Idlib, de totes les ciutats sirianes martiritzades al llarg de l'últim any, no es mereixen cap solidaritat ni cap tendresa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT