Carta a Montserrat Roig: 'El que vaig aprendre de tu'
Dilluns que ve faries 70 anys. I aquest novembre en farà 25 de la teva mort per culpa d’un càncer. No té sentit jugar a endevinar com series ara ni què escriuries del que està passant. Només vull enviar-te una llista de coses que vaig aprendre llegint els teus articles i els teus llibres.
Potser la idea més important que recorre les teves pàgines és que no hem vingut a aquest món a patir. Que hi ha una certa visió lúdica de la vida que hauríem de mirar d’imposar, per més putes que les estiguem passant. I que tot això ha de ser compatible a posar els més desafavorits en el centre de la nostra mirada. A la generació que et vam llegir de joves també ens vas ensenyar a mirar. A anar pel món amb els ulls ben oberts. A escoltar els altres, fos qui fos qui tinguéssim al davant. A estimar la gent gran. A rebel·lar-nos contra les injustícies. A recordar-nos dels que ens han precedit. Tu vas escriure sobre els catalans que van estar als camps nazis. Avui nosaltres et recordem a tu.
Memòria, sí. Una mica de nostàlgia, també. Però ressentiment, val més que no. Vaig aprendre amb molts dels teus articles que s’ha de mirar d’opinar sense adoctrinar. Que pensar pel teu compte és millor que repetir consignes. Que en política, a vegades, l’equidistància és un exercici de cinisme. Que de les veritats absolutes -sobretot de les religioses- val més desconfiar-ne. I sí que és veritat que tot això potser també ho vaig aprendre d’altres, però jo em fixava molt en tu.
Et seguia a distància. Tu, a la teva Barcelona preolímpica, i jo vivint i començant a treballar de periodista a Osona. M’hauria entusiasmat coneixe’t: m’agradava com escrivies i et trobava molt guapa. La ironia i la picardia. La seducció en la manera de mirar els teus entrevistats. No crec que hagués gosat dir-te res del que t’escric ara que han passat els anys. Em conformava llegint uns articles divertits i aparentment senzills. Així era com escrivies, sense recargolaments, sense anar a buscar el lluïment personal. L’amor (que no l’obsessió) per la llengua és una altra cosa que transmeties. I la diversitat i la complexitat de Catalunya, que, des de Vic, era més difícil de veure. Una putada que no puguis disfrutar de comprovar com sobrevius en la mirada dels que, sense coneixe’t, et vam llegir. Ja ho vas deixar escrit: “Tots plegats som peces efímeres d’impossible immortalitat”.
P.D. Qui encara no t’hagi descobert ho pot fer llegint ‘Diari d’uns anys’ (1975-1981), una selecció d’articles teus editats per Quim Torra. Un retrat de què va passar a Catalunya després de la mort de Franco, a través d’uns ulls -els teus- que ho miraven tot.
