Publicitat
Publicitat

Per què, ara, Josep Benet?

Costen d'entendre certs comentaris insidiosos que han aparegut en algun mitjà de comunicació estatal, en la seva edició catalana. No voldria creure que es tracta d'un nou assetjament al nostre poble. Després de l'atac a la llengua i a la cultura, als símbols i a les institucions, després de l'ofec sistemàtic i premeditat a la nostra economia, ¿començarà, ara, un intent de desprestigi dels personatges més prestigiosos del nostre país? Malgrat tot, ¿quina altra cosa puc pensar després de llegir el malintencionat escrit que ha sortit a la llum? Un text que, amb total desconeixement dels fets que comenta, ha estat redactat amb ganes de ferir. Comprenc el dolor de la senyora Florència, la seva vídua. Difícilment hauria pogut trobar, el periodista en qüestió, un punt més sensible per fer mal de debò a qui tant ha treballat, al costat de Josep Benet, en la defensa dels ideals del nostre poble i que viu, ara, dedicada a preservar la memòria del seu marit.

Jo -que vaig viure ben a prop de Josep Benet durant els seus darrers anys- tinc prou coneixement i autoritat per aclarir-li a l'autor de l'escrit un munt de qüestions que ell ha deixat en el tinter o ha interpretat esbiaixadament, oblidant l'ètica professional que demana la deguda informació abans d'arriscar-se a redactar un escrit sense fonament de cap mena. Anem per parts.

El departament de Cultura mai no ha pagat res per l'arxiu de Josep Benet, atès que mai no s'ha posat a la venda. Una vegada ell es va haver jubilat -però mai retirat de la seva llarga, intensa i fructífera activitat política i cultural-, els nostres màxims responsables polítics, coneixedors de la manca de descendència, en agraïment a l'abnegat compromís de Josep Benet en pro de Catalunya, van convenir amb ell una renda vitalícia perquè pogués continuar la seva tasca d'historiador fins als seus darrers dies sense angoixes que impedissin una vellesa tranquil·la i digna a qui havia donat tant pel seu país. Això comportava, però, la cessió a la Generalitat de l'extensíssima documentació del seu arxiu i de la seva amplíssima biblioteca, que anirien a parar, respectivament, a l'Arxiu Nacional de Catalunya i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. A més, juntament amb el patrimoni, el matrimoni Benet -diu el contracte signat- "cedeix també a la Generalitat de Catalunya, en caràcter exclusiu, els drets d'explotació sobre la seva obra editada". No es tractava, doncs, de cap venda, sinó d'un reconeixement a una tasca ímproba i desinteressada al servei del país, així com d'una cessió molt important de documentació al patrimoni de la Generalitat. Un patrimoni, d'altra banda, que, atès que l'havien anat acumulant conjuntament el senyor Benet i la seva esposa -la seva eficient col·laboradora-, es contemplava com un patrimoni comú. I, per aquest motiu, el compromís de la Generalitat es va fer extensiu a la senyora Florència. Presentar-ho, doncs, com una compravenda d'estricte valor material és denigrar el propòsit de l'acord i el seu esperit, la durada del qual era del tot imprevisible i no quantificable. D'altra banda, les xifres ofertes per l'articulista no s'ajusten a la realitat. Escriure, doncs, que " Cultura ha pagado ya un millón por el archivo de Josep Benet y aún no lo tiene ", pot ser un titular impactant, però del tot fals i demagògic.

No té cap sentit, per tant, insistir en el fet que aquest patrimoni encara no ha arribat a mans de la Generalitat, malgrat els anys que han passat des de la signatura del contracte, atès que Josep Benet es va servir del seu arxiu fins als seus darrers dies, amb la redacció de les seves memòries, i la seva esposa continua treballant encara en la seva classificació. I, sobretot, quedava molt clar en el contracte que "els cedents se'n reserven l'usdefruit fins a la mort de l'últim d'ells". I s'hi insisteix: "Tanmateix, aquestes cessions s'efectuen sota condició suspensiva i, per tant, no seran efectives fins a la mort del senyor Benet i de la seva esposa".

Malgrat tot, d'acord amb un dels paràgrafs, "els cedents podran fer en vida lliuraments parcials d'aquest patrimoni a la Generalitat", i efectivament, així ho han fet en diverses ocasions.

Per tant, si el periodista en qüestió, en lloc de recórrer tants indrets a la recerca d'allò que pogués afavorir la seva presa de posició, hagués anat a la font que podia oferir-li llum sobre la seva investigació, hauria evitat caure en uns equívocs tan flagrants. Caldria, doncs, un desmentiment tant per part seva com del mitjà de comunicació que se n'ha fet ressò. Això seria molt convenient i el més honest.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT