Per què ha costat tant?

Al’hora d’explicar el món, el pecat original de l’acadèmic tendeix a traduir-se en un menysteniment de l’actualitat. Simètricament, el pecat original del tertulià o del comentarista a rajaploma sol consistir a entronitzar l’anècdota fugaç, en detriment de referents substancials. Es tracta de dos extrems que sovint porten a la caricatura, especialment quan: a) un periodista perpetra en 15 dies un llibre de 200 pàgines sobre un fet que ni tan sols ha acabat de passar; b) un acadèmic intervé en un programa d’actualitat, però acaba parlant del Codi d’Hammurabi. Penso que hi ha maneres de modular ambdós extrems.

Faig aquesta prèvia per reenfocar la qüestió del sobiranisme català amb el 27-S ja a l’horitzó. Penso que provar d’explicar certes distàncies i tibantors només a partir de consideracions hiperconjunturals (el calendari electoral, etc.) o bé, en sentit contrari, apel·lant a recargolades abstraccions històriques que es remunten als fets de Prats de Molló no ajuda a entendre gran cosa. Mas, Junqueras i els seus respectius partits són, abans que qualsevol altra cosa, representants dels electors. El despropòsit comença quan reduïm la seva heterogeneïtat només a categories com “sobiranisme”, “independentisme”, etc. La cosa és més complicadeta, i aquesta és, de fet, l’explicació de les distàncies i tibantors abans esmentades.

L’independentisme català va deixar de ser una força merament testimonial a començaments de la dècada del 1990, sota el lideratge d’Àngel Colom. L’escissió del Partit per la Independència (PI) d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va constituir el primer entrebanc. Més endavant, la formació dels dos tripartits va fer que aquest creixement a batzegades resultés en molts moments contradictori, un pur miratge. El sobiranisme com a força hegemònica nítida neix cap al 2010 i es consolida sota el lideratge d’Artur Mas, un petit detallet que sovint s’oblida. Aquest nou sobiranisme i el de fa 30 anys -el de Nacionalistes d’Esquerres, posem per cas- s’assemblen tant com un ou i una castanya. Són dues coses diferents, com també són realitats molt diverses el gruix de població que representa ERC, o el que representen CDC i UDC, o ICV, o la CUP. En uns casos estem parlant -només cal mirar els mapes electorals- de segments de població que, per exemple, són més rurals que no pas urbans, més assalariats que professionals liberals o empresaris, etc., i en altres d’un tipus de personal més identificable amb les classes mitjanes de sempre. Això no és ni bo ni dolent: simplement és així. Doncs bé, deixant de banda les afinitats nacionals o fins i tot ideològiques, els interesos i les expectatives d’aquests diferents segments de la població (que estic dibuixant amb un pinzell molt gruixut, però alhora perfectament identificable) no són coincidents. Fins i tot poden resultar antagònics. Si el president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, han tingut problemes per posar-se d’acord és perquè, molt responsablement, són fidels als seus votants. Compte, però: això no té res a veure amb el falsíssim “eix dreta/esquerra”, que a Catalunya només ha estat, i continua sent, una enganyifa per fer vergonyosos matrimonis de conveniència (tant és si els nuvis són CiU i PP com ERC i PSOE).

És perfectament legítim que algú que no té gran cosa a perdre parli, amb una gran alegria i ignorància, de quedar-se aïllat internacionalment després d’una declaració unilateral d’independència (DUI), d’una sortida de la Unió Europea, d’un paper marginal en relació a l’euro, etc. Per a altres votants igualment sobiranistes, però, aquesta situació resultaria inacceptablement lesiva, inassumible, i no perquè siguin de dretes, o d’esquerres, o de centre, sinó perquè són la base del sistema: els qui paguen la major part dels impostos, els qui tiren del carro, els qui generen els llocs de treball. Hi ha un objectiu general compartit -l’horitzó final d’un estat propi-, però dues maneres d’entendre la manera com cal arribar-hi. L’una per mitjà d’una transició nacional, i l’altra a través d’una ruptura. Ambdues són legítimes, ambdues tenen coses positives i coses negatives; però això no significa que els votants les puguin arribar a comprar com si es tractés del mateix producte. CiU i ERC només podien posar-se d’acord en una cosa concretíssima. Afegir al debat altres assumptes fa ara impossible transformar les properes eleccions autonòmiques en un plebiscit internacionalment homologable. Suposo que tothom n’és conscient, d’això, i n’assumiran les conseqüències quan toqui.