Publicitat
Publicitat

Per què tot just ara?

L'escenificació de nacionalisme desacomplexat que representa la reforma constitucional afavorida pel PP i el PSOE s'hauria pogut produir en molts altres moments des de fa trenta anys. Però resulta que es fa efectiva tot just ara, amb unes presses insòlites, en plena calor estival, amb unes eleccions a tocar... La vella i efectiva excusa era que qualsevol retoc o capeta de vernís a la Constitució era una cosa llarga, complicadíssima, gairebé impossible. Doncs ja ho veuen: amb un parell de cafès i una estoneta de conversa ja n'hi ha prou. Tot plegat és ben estrany, per no dir sospitós. ¿Hi té alguna cosa a veure la crisi econòmica, amb tot això? Evidentment: la pressió dels mercats financers i les garanties de racionalitat pressupostària que reclama sobretot Alemanya no s'han de menystenir. Però això no ho explica tot, per descomptat.

El PSOE i el PP duran a terme una fantasia covada des de fa molt de temps, i que ells mateixos, per separat, van provar de materialitzar en sengles ocasions. La primera vegada, el PSOE de Felipe González ho va provar amb la Loapa; la segona, el PP de la majoria absoluta d'Aznar va fer el primer tempteig amb allò del " cierre del proceso autonòmico ", que no era res més que una Loapa per fascicles col·leccionables. Ara, per primer cop en la història recent d'Espanya, les cada cop més insignificants diferències ideològiques entre socialistes i populars han quedat en un segon pla en relació al seu nacionalisme (que, com de costum, es nega).

Però, per què tot just ara? D'alguna manera, crec que això resultava inevitable després del camí sense retorn que va suposar l'afer de l'Estatut. En la mesura que s'havia donat el joc per acabat, no hi havia altra opció. Des de la perspectiva del nacionalisme català majoritari, la via estatutària està exhaurida, morta i enterrada. Des de la del nacionalisme espanyol, també. Potser més i tot: que ningú oblidi que la raó de ser d'UPyD i en part també del PP és una neutralització de facto de l'Estat autonòmic per la via de la reforma constitucional. El fet que això s'hagi fet en ple estiu i amb una evident manca de consens té a veure, de cara enfora, amb la crisi econòmica, sens dubte; però també, ja de cara endins, amb la necessitat de mostrar un Estat fort que ignora, impertorbable, unes realitats nacionals que considera una simple nosa. De fet, és molt interessant constatar la manera en què Zapatero pretén redimir el seu fracàs històric com a president: enterrant la retòrica sobre la pluralitat amb què va iniciar el seu mandat i substituint-la per una imatge d'unitat nacional espanyola que passa per facilitar el camí de Rajoy cap a la majoria absoluta. El Zapatero que l'any 2003 va guaitar, una mica desconcertat, pel balcó del Palau de la Generalitat entre Maragall i Carod, ara ja és un altre. D'alguna manera, la redempció històrica que comentàvem abans passa per aquesta transformació cap a un nacionalisme espanyol que en les pròximes eleccions resultarà decisiu. No oblidem que, a banda del PP, les expectatives de creixement electoral més gran en termes relatius les té el partit de Rosa Díez, que ja va mostrar la seva capacitat de mobilització amb el tema dels indignats .

Per què tot just ara? Perquè l'única possibilitat electoral que té el PSOE de perdre d'una manera digna (la victòria ja està descartada des de fa molts mesos) és escenificar una posició de centralitat davant de l'opinió pública espanyola. Les eleccions sempre les guanya el mateix: l'ondulant i difús centre polític. L'any 1982 el centre polític s'identificava clarament amb el PSOE i ara, l'any 2011, s'identifica majoritàriament amb el PP. El pacte constitucional entre aquests dos partits matisa de forma considerable aquesta percepció, i en conseqüència beneficia totes dues formacions: el PSOE a mitjà termini, el PP de manera immediata. A més, la lletra petita de l'expressió contenció del dèficit es tradueix, inexorablement, amb més pressió fiscal per a Catalunya. És el joc de sempre, però ara ja no té regles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT