Tot el que he llençat a la foguera de Sant Joan

Els mals records. D’aquesta primera part del 2017 vull oblidar unes quantes coses, no vull arrossegar tant de llast pesat. L’oblit és tan necessari com la memòria, són dues cares d’una mateixa moneda.

Com si fossin moble vell, també hi he llençat els mals auguris de tots els pessimistes d’aquest món. Ja és tot prou complicat per anar sentint sempre la cançoneta pesada del “No us en sortireu”, “No és tan fàcil canviar”, “Val més deixar-ho córrer”...

No he dubtat a afegir a la pira la por a la Le Pen i al Trump: no vull que el temor a aquests personatges ens paralitzi, ens condicioni i ens porti a assumir una part, per petita que sigui, del seu discurs simplista i deshumanitzador. Cal fer-los front. Cal combatre’ls amb idees, amb un nou optimisme, amb fets i paraules.

El Brexit: au, a cremar. Ja s’ho faran els britànics i la senyora May. Per a ells va el pollastre. Potser un dia aprendran que girar alegrement la cara als amics mai és una solució.

L’Europa acomplexada, també a la foguera. El que ens convé n’és una de valenta que afronti els problemes de cara, que repensi la seva unitat i la seva dignitat, per exemple, amb els refugiats. Que passi a l’acció! Com? Ens hi haurem de trencar les banyes. No és fàcil. Però cal reaccionar.

M’he desfet, esclar, de la viciada relació entre Catalunya i Espanya. Feia massa anys que durava, aquest vestit polític. Estava tot descolorit i estripat. Ja no hi havia per on cosir els pedaços. El foc purifica. Apa, canvi de draps!

I fora totes les lleis, Constitucions i tribunals que impedeixen que els catalans decidim el nostre futur democràticament i cívicament.

M’ha semblat higiènic socarrimar els ídols defraudadors del futbol: Messi, Cristiano, Mourinho i companyia. M’agradaria veure el seu prestigi, la seva aura, una mica ennegrida. Per què no ens escandalitza prou que robin a Hisenda?

No vull arrossegar més el sentiment de vergonya dels que m’acusen de ser happy flower : no penso renunciar a una bona quota del que alguns, despectivament, anomenen bonisme. I que jo en dic sentit de justícia, de perdó, d’amistat, de creença en la bondat de la majoria de la gent.

Alhora, he llençat a les flames la innocència màgica: les coses bones no venen soles, només surten si un s’hi esforça. I, per cert, sempre hi ha una minoria molt activa disposada a posar bastons a les rodes (és infinitament més senzill destruir que construir).

Més llenya. Focs al foc de Sant Joan: hi he llençat els focs de Londres i Portugal, i totes les males polítiques que hi ha al darrere: constructors que estalvien en seguretat, la nul·la gestió dels boscos, l’urbanisme salvatge que permet edificar urbanitzacions arreu...

Els murs de la vergonya, el de Palestina i el de Mèxic. A cremar! I els murs invisibles que ens separen dels nostres veïns per motius econòmics o culturals. ¿I si ens mirem als ulls en lloc de mirar-nos de reüll?

També he imaginat que cremàvem les filferrades i hipocresies que impedeixen l’entrada dels refugiats a casa nostra. ¿Podem seguir sent tan insensibles al patiment aliè?

Això sí, al foc no hi he llençat cap llibre: no en soc capaç, fins i tot amb aquells que sé que no llegiré. Sento un amor reverencial i irracional per la lletra impresa. Una foguera amb llibres cremant em transporta a la Inquisició o el nazisme. No puc.

I per acabar: la postveritat. I la mentida i l’engany i l’autoengany. Això sí que deu haver cremat bé, oi?