Publicitat
Publicitat

El que necessitem sentir

Tenint en compte que la sinceritat és un bé escàs en la vida pública, val la pena remarcar que quan Guardiola declara que per continuar "necessita sentir-ho", està dient la veritat.

Però que sigui veritat no vol dir que tot plegat no sigui insòlit: que ho digui, que el Barça no sàpiga qui serà l'entrenador l'any que ve, que l'hi aguanti i que una afició que està vivint una història d'amor ara estigui patint com davant un culebró perquè no sap si la núvia dirà finalment el "sí, vull".

A aquestes altures del personatge, és clar que això ja no és un pols per treure'n més diners o més autoritat. ¿A quanta autoritat més pot aspirar qui té Rosell i Zubizarreta esperant pacientment una decisió seva?

I això ens porta a la pregunta: què és el que necessita "sentir" Guardiola? Caldria desconstruir-lo per saber-ho, però assagem una resposta: potser hem oblidat que l'entrenador més admirat del món el 2012 no era ningú el 2008. Que no va arribar al Barça després de fer mèrits en banquetes menors sinó que es va trobar alineant jugadors de milions d'euros en la immensitat del Camp Nou perquè un president va tenir la gosadia d'oferir-li el càrrec i ell d'acceptar-lo. I a sobre, quan molt de pressa ja havia arribat al cim, va tocar el cel amb els dits encara més de pressa: tretze títols de setze. Millor equip de la història. D'aquí a l'eternitat.

Lògicament aquella màgia de l'inesperat ja no tornarà, perquè ara guanyar-ho tot s'ha convertit en el mínim exigible. El regust de les victòries ja no és tan intens perquè ja no són novetat. L'eternitat també pot ser una condemna.

No vull dir que Guardiola reaccioni com l'adolescent que dubta perquè s'ha acabat l'encís de l'enamorament. Més aviat al revés, els seus dubtes d'ara (com els que ha tingut cada any a l'hora de renovar) són un exercici de responsabilitat: ara és més difícil guanyar, perquè els jugadors el tenen molt vist (i perquè derrotar el Barça és una obsessió mundial). I si fins ara ha hagut de posar-hi més hores que un rellotge, perdre els cabells i una mica de salut i demanar a uns quants amics d'acompanyar-lo fins al límit, ¿ell és obstacle o facilitador per a la feinada que espera? D'aquí la seva resposta: "No puc treballar en un club tan exigent si no crec que puc seguir tenint la força que cal tenir per fer les coses que haig de fer". Per què va tenir tant interès a parlar-ne dissabte? Probablement per descarregar el club de la responsabilitat pública de ser al febrer sense mister firmat per al pròxim juliol.

Partits com els d'ahir, amb els jugadors entregats a la causa, són el millor argument perquè Guardiola continuï. S'ha guanyat el temps de descompte que demana, encara que ha de ser conscient que la incertesa sobre el seu futur desestabilitza. Tot i que a la llista dels fenòmens insòlits que el Barça està vivint, el més important és que en cas de plegar, Guardiola deixaria una plantilla competitiva i plena de futur, i un estil de joc i una identitat de club que el Barça faria bé de conservar. Perquè aquesta serà una herència més valuosa que els tretze de setze.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT