Marta Rojals
20/02/2016

“Abans les poesies deien paraules boniques”

3 min

-Nen, que no tenia un suplement de cuina, aquest diari?

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

-Sí, Conxita, però se’l va endur ahir un client, que es veu que és molt fan del cuiner que sortia a la portada.

-Ai, senyor, des que els homes us heu ficat a la cuina...

-Què vol dir, que ens hem ficat a la...?

-Recóc, abans les receptes només sortien a les revistes de la perruqueria, i ara entrevisten els cuiners com si fossin artistes de cine... I tot són homes!

-Ui, ui, uiii... Pensi que en aquest bar estem per la igualtat de gènere i la incorporació de l’home a la...

-Calla, beneit, incorporació de l’home! Si només us interessen les floritures, a vosaltres! Abans, quan havies de fer dinar i sopar per a quatre i cinc criatures, ja el podies anar a buscar, l’home... El meu Antònio en vida només va saber girar i tombar quatre costelles a la brasa. I els diumenges! Ja veus tu quin sacrifici!

-Hòstia, raó de més per celebrar que...

-Celebrar? Si ara tot és lluïment, nen! Quantes cuineres famoses veuràs, a la tele? La Rostolleda i para de comptar! Com les perruqueres dels famosos, quantes me’n sabries dir, tu, eh?

-És que jo de perruqueria de famosos...

-Rees, cap ni un! Quan es tracta de fer filigranes, allavòrens sí, però ara, tu fixa-t’hi, eh?: cada vegada que els hi fan una entrevista, tots diuen el mateix: com les receptes de la mare, cap! I a la mare, tu ho has vist, que li hagin donat cap medalla ni cap prèmit? Sí, home! Per lluir ja hi són ells!

-Doncs aquesta pasta que està sucant al cafè l’ha fet el tio de la pastisseria, i no sé si llevar-se tots els festius a les quatre ho fa per lluir-s’hi gaire...

-Alguna cosa li deu haver ensenyat, la seva mare!

-Miri, no penso discutir sobre això. Tingui, si vol els diaris, jo vaig rentant els gots, que no vindrà la jefa a fregar-me’ls.

-Només faltaria! El jovent d’ara us penseu que sou els més moderns i els més... Goita! L’altra, la que va recitar aquell parenostre que diu totes aquelles marranades! Ja ho vas veure, que el Fernández Díaz es va aixecar i va marxar.

-I l’àngel de la guarda també?

-No, nen, que el de l’àngel de la guarda és l’altre! Ara, potser aquest també en té un, com que són família de possibles...

-Ara m’ha fotut riure, vostè.

-Sí, doncs no riguis tant! Mira què diu, la dels versos, mira: “No he volgut ofendre ningú, el meu poema és un cant a la maternitat”. Un cant a la maternitat, i deia no sé què de la vagina i del cony!

-Que no sortim d’un cony, les persones?

-L’altre, també! Abans les poesies deien paraules boniques, eren una cosa fina... Ara no fan ni rodolins, tot ho reciten de qualsevol manera, amb versos que no lliguen, i a veure qui la diu més grossa!

-És que l’art evoluciona, Conxita! I a més la religió catòlica ha estat oprimint les dones en tots els putos segles de la seva vida, i per una vegada que surt una dona lliure i fa una versió lliure, lliure que vol dir amb llibertat, d’una cosa catòlica, ui, abominable, terrible! Si la cultura no pot ser lliure, què ens queda, hòstia? I no em faci parlar, perquè hi ha catòlics i apostòlics que sí que cometen actes abominables i terribles, i, dels seus fanàtics, encara no se n’ha aixecat cap!

stats