2015: on som?

El 2014 està a punt de passar avall, i sembla un bon moment per reubicar-nos mentalment, per determinar quines són avui les coordenades. On som? Res millor que retrocedir una dècada, un segment de temps que ja atorga una certa perspectiva. Hi ha coses que han canviat molt, altres que estan igual i altres que han empitjorat considerablement. Per descomptat, no ens farem ressò de totes. Em referiré aquí a l’escenari internacional sense aterrar en el nostre, que ja hem explorat ad nauseam. No cal furgar gaire per les hemeroteques per constatar que l’estratègia de Bush per neutralitzar el terrorisme islamista, seguida de la correcció d’Obama, no ha servit absolutament de res. Abans no existia el sinistre Estat Islàmic i ara va decapitant periodistes i cooperants, per no parlar dels sanguinolents atemptats que hem vist darrerament, com l’assalt a l’escola del Pakistan. La nova lògica de blocs, en la qual Putin va a la seva i la Unió Europea s’inhibeix porugament de qualsevol conflicte, fa que envair Crimea acabi sortint de franc. La vella lògica, la que arriba com un zombi desconcertat, fa que Castro i Obama s’estrenyin ara la mà (però sense saber ben bé per a què ho fan). Els conflictes existents fa deu anys, doncs, segueixen on són, i en alguns casos han empitjorat d’una manera preocupant. Només cal pensar en situacions com la de Nigèria, on el grup terrorista islàmic Boko Haram atemoreix la població de grans zones del país.

Si parlem d’economia, més val asseure’s i prendre’s un ansiolític. El 2004 va ser el típic any de vaques grassíssimes: la bombolla immobiliària es trobava en un dels seus punts culminants, tot i que encara no havia arribat al deliri dels tres anys posteriors, especialment el 2006. La crisi financera esclataria la tardor de 2008, íntimament lligada amb la concessió irresponsable d’hipoteques, així com amb fantasies col·lectives sobre classes mitjanes inexistents que accedien massivament a la propietat. Encara dura. Deixant de banda sortides de to sobre si estem millor o pitjor ara que el 2008, el que sí que podem afirmar amb una certa vehemència, sense por de dir cap rucada, és que el món de fa una dècada, el món de l’any 2004, difícilment tornarà a ser com era. Des de la perspectiva de les condicions laborals de les persones, o del finançament dels serveis públics o, en general, de tot allò que afecta al benestar social, les coses han anat a pitjor. Tot puja i baixa, evidentment. Al final sortirem del pedregar, però sospito raonablement que coses que fa només una dècada donàvem per suposades ara seran molt més incertes. Com que tot plegat sembla molt depriment, permetin-me un apunt optimista: malgrat les batzegades de la crisi, que en alguns casos han estat bestials, la majoria de societats occidentals s’han mostrat prou madures i estructurades per no caure en velles temptacions, com ara les de la dècada de 1930. La repetició d’aquella jugada errònia, que no era pas descartable, no s’ha produït. De fet, el titular hauria de ser aquest: arriba el 2015 i no ens hem empassat l’esquer de les solucions màgiques i immediates que prediquen els populismes de dretes i d’esquerres. Heus aquí una gran victòria que, malauradament, no constarà en acta.

Tot plegat em porta a una frase del llibre que enguany em va cagar el tió (jo encara hi crec). Es tracta de La vida lenta, un dietari fins ara inèdit de Pla editat per Destino. El dia 1 de desembre de l’any 1957, escriu: “Les esquerres són fàcils de manejar a base de concessions socials. Les dretes són insaciables i perillosíssimes” (p. 157). Passats 57 anys, ¿aquesta afirmació encara val per entendre millor les coses que acabem d’esmentar? Jo crec que no. S’han esdevingut dos fets que desmaneguen la teoria: l’estetització de la política, entre finals dels 60 i començaments del 70, i la globalització econòmica que es va consumar i consolidar a mitjans de la dècada dels 90. Les esquerres ja no estan pendents de les “concessions socials” de les quals parla Pla: els perd l’estètica. Posant l’adjectiu “sostenible” cada tres o quatre frases o escrivint “els malalts i les malaltes de pròstata” ja en tenen prou. De sobres. Pel que fa a les dretes, continuen sent “insaciables i perillosíssimes”, sens dubte, però amb una diferència important: el que en temps de Pla era fruit d’una decisió, ara és el resultat d’una inèrcia absolutament fora de control, en la mesura que l’economia globalitzada no és un sistema sinó un mecanisme autònom que depèn dels algorismes que condicionen el mercat continu. Bon any i tot això.