Prudenci Bertrana 1917
17/01/2017

Per què ja no escriuen els prosistes catalans?

2 min
Per què ja no escriuen els prosistes catalans?

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[…]

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La pregunta: perquè no escriuen els nostres prosistes? és una pregunta d’interès nacional. Hem d’agrair al crític que l’ha insinuada incidentalment, i caldrà felicitar-lo de que hagi sigut el primer en adonar-se d’una cosa sobre la qual és precís posar atenció i remei, si és que seguim creient que Catalunya ha de tenir ànima i personalitat. El perquè els nostres prosistes han deixat d’escriure és una pregunta que deuria furgar en la consciència de nostres prohoms, de nostres politics, de nostres marxants, de nostres entitats, de nostres periòdics, de nostres municipis, de nostra Mancomunitat, de nostres ambaixadors acreditats en la Cort d’Espanya, i, finalment, de nostres multituds. En quin míting, en quina assemblea, en qui congrés han oït els nostres prosistes algun plany per minse que hagi sigut respecte a llur quasi anul·lació manifesta en la vida espiritual de Catalunya? Quin diputat, quin senador, quin president d’ateneu, quin home de finances, quin catedràtic, quin metge, quin enginyer, quin arquitecte dels molts que treballen en l’obra magna del nacionalisme, ha demanat ajuda als novel·listes, als narradors, als imaginatius, als psicòlegs que extreuen de la vida la veritat de la vida i la bellesa de la vida? Amics meus, confessem que no s’és vist enlloc, ni en el poble ni en llurs conductors, ni en els ignorants ni en els savis, ni entre els pobres ni entre els rics una declarada enyorança a la prosa catalana. En conclusió, el prosista català pot creure, te el perfecte dret de creure que no es desitgen les obres llurs, que és en va que les escrigui i que son enginy és sobrer per als fins altíssims de les reconquestes nacionals. [...] La prosa catalana va florir, com altres coses, en una època d’heroisme i desinterès admirables. Això ha passat i no tornarà, com no torna la infantesa dels homes. De llavors en resta la creença malastruga de que l’escriptor és un ésser quasi incorpori, exempt de baixes necessitats, a qui els diners ofenen i denigren, qui com més pateix més treballa, les obres del qual deuen ésser dignificades pel dolor i les privacions. En nom d’una imaginària dignitat i d’un cursi sentimentalisme, aquestes coses han sigut dites en grans diaris nostres per crítics literaris de certa fama, els qui per això cobraven sense llei de rubor el preu de la mateixa impietat. [...]

stats