Publicitat
Publicitat

…i per què no la taxa turística?

Madrid, 25 d'octubre. Quatre setmanes abans de les eleccions generals, Xavier Trias, escortat per la vicepresidenta, Joana Ortega, s'entrevista amb el vicepresident del govern espanyol, Manuel Chaves, per explicar-li que a Barcelona el turisme "genera despeses extraordinàries en serveis i seguretat", i que, en conseqüència, la ciutat hauria de participar en l'IVA que genera. A la sortida, Trias declara que la recepció del missatge per part de Chaves ha estat positiva i que ell se sent optimista.

No cal dir que l'entrevista i les manifestacions posteriors formaven part d'una representació: tothom sabia que els dies de Chaves com a membre del govern espanyol estaven comptats, que la posició del PP feia impossible aquella participació (el seu programa electoral proposa un IVA superreduït per al turisme) i que, mani el PSOE o mani el PP, les finances de l'Estat fan impensable que cedeixi gratis et amore una part dels seus ingressos.

Trias i Ortega (potser també Chaves) són gent ocupada. ¿Quin sentit tenia, doncs, aquella representació? Probablement, el següent: Trias necessitava deixar clar que el turisme té uns costos extraordinaris i que ell ha fet tot el que ha pogut per obtenir fora de l'Ajuntament recursos per fer-hi front.

Barcelona, 22 de novembre. Un mes després d'aquella entrevista, el govern català anuncia una bateria de mesures per combatre el dèficit, entre les quals hi ha la pujada de les taxes universitàries, del transport públic, de l'aigua i dels combustibles i la creació d'una taxa sobre medicaments, a més d'una segona reducció de les retribucions dels funcionaris.

A poca gent se li escapa que falta una mesura: la taxa turística, comuna en el nostre entorn i amb un potencial de recaptació molt elevat. Efectivament, amb més de 45 milions de pernoctacions turístiques, una taxa entre 5 i 10 euros per nit hotelera i la meitat en càmping recaptaria entre 260 i 520 milions a l'any, quantitats que podem comparar als 45 milions d'estalvi a aconseguir a l'ICS abans de final d'any que han mantingut neguitós el col·lectiu sanitari els últims mesos.

El problema és que, en el curs de la llarga marxa envers el poder municipal, CiU s'ha manifestat sovint contra aquesta taxa, que suscita una oposició virulenta del potent lobi hoteler.

L'argument central dels hotelers és que la taxa perjudicaria un dels pocs sectors que funciona bé en l'economia catalana. Aquest argument és inconsistent. També la construcció defensa que cal reduir els impostos a la compra d'habitatges perquè és un sector que va malament. Si deixéssim de gravar els sectors que van bé perquè van bé i els que van malament perquè van malament, acabaríem amb els impostos; el problema és que, dissortadament, no sols són necessaris sinó que, a més, la situació requereix nous esforços contributius. La qüestió no és si el turisme va bé o malament, sinó si els recursos que recaptaria el gravamen compensarien el seu hipotètic impacte negatiu. Precisament, el desideràtum d'un gravamen és que tingui les característiques que té la taxa turística:

- Que causi una distorsió mínima, cosa que requereix que la demanda del bé gravat sigui inelàstica, i la del turisme ho és, i molt. Certament, la taxa turística encariria el destí Catalunya en relació amb altres destins, però sabem que l'impacte seria mínim. De fet, la restauració dels punts turístics de Barcelona imposa als turistes uns preus extraordinaris -la cervesa a 10 euros és un tòpic- sense que això posi en perill el meteòric creixement del turisme a la ciutat. La proporció de turistes que deixarien de visitar Catalunya perquè la pernoctació els costés uns pocs euros més seria negligible. Es més, els que deixarien de venir per aquest motiu són precisament els menys desitjables com a visitants.

- Que, petita o gran, la distorsió que comporti sigui en una direcció desitjable. Encara que els polítics no ho proclamin gaire sovint, sabem que hem de canviar el nostre model productiu, que està basat en dos pilars: la construcció i el turisme. No es tracta de somiar en una Catalunya sense turisme: el turisme ens permet menjar, és el nostre present i ha de formar part del nostre futur; però si alguna cosa no ha de potenciar el nostre sistema impositiu són precisament el turisme i la construcció.

- Que sigui equitatiu. La taxa turística gravaria una activitat que, com Trias molt hàbilment s'ha encarregat de proclamar, "genera despeses extraordinàries en serveis i seguretat".

- Que sigui fàcil de recaptar. La taxa turística ho és perquè la recapten els establiments hotelers conjuntament amb l'IVA.

Sembla, doncs, impensable que aquest govern no acabi introduint la taxa turística. Per què no ho ha fet fins ara? En política és important administrar els temps, i els compromisos amb els hotelers poden justificar certs retards. Però després d'haver aprovat els augments de les taxes universitàries, de l'aigua, del transport públic, dels combustibles i dels medicaments, el Govern ha deixat clar que ha fet tot el que ha pogut. Ara seria incomprensible que els sacrificis tinguessin una excepció tan notòria i tan injustificada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT