Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

El que no tenim

EIXERITS. Avui no escauré a aquest diari que aposta pel món que ve i per la gent que se'n surt. És una bona aposta, que consti. L'any passat, un conegut anunci d'Estrella Damm es dedicava a fer inventari dels actius del país responent a la pregunta: "Què tenim?" I hi apareixia de tot i força, dels castellers al recuit de Fonteta, de Gaudí a Joan Manuel Serrat i del Barça a Ferran Adrià. Tots els tòpics del país petit però eixerit que sempre hem cregut que som. Al catàleg hi podríem afegir el disseny, la creativitat i el talent, una indústria en crisi però amb vocació exportadora, vins i caves de qualitat, les restes del nostre ancestral esperit emprenedor, l'associacionisme i el patrimoni natural, Cadaqués, el delta de l'Ebre i Barcelona, una llengua pròpia empetitida però universal, el seny i la rauxa, la voluntat de ser, una bona situació geoestratègica, un clima prou suportable i un esperit comunitari que inclou fins i tot els que no s'hi volen incloure. I a la llista també hi podem apuntar un model de benestar real, tot i que molt costós i molt qüestionat.

IMPOTENTS. Convé, però, que siguem adults i ens preguntem també "Què no tenim?", encara que la resposta ens emprenyi i/o ens entristeixi. I el cert és que no tenim recursos naturals dignes d'esment, ni un territori saludable i equilibrat, ni un sistema educatiu solvent, ni unes universitats competitives, ni una economia capaç de donar-nos feina a tots, ni un govern capacitat per millorar les coses, ni un control eficient sobre els nostres propis diners, ni la cohesió nacional necessària per marcar-nos fites més ambicioses, ni un Estat que ens empari, ni una Europa que ens comprengui, ni un sistema de partits polítics que respongui a les autèntiques inquietuds de la ciutadania. No tenim diagnòstics compartits ni estratègies unitàries. No tenim un objectiu comú que ens engresqui. Ens falta, ras i curt, el que caracteritza un país amb cara i ulls: no tenim el que cal per obtenir el que no tenim.

POBRES. Però encara hi ha una pregunta més inquietant, i també ens l'hem de fer. La pregunta és: "Què podem deixar de tenir?" Perquè el drama autèntic no és que l'hostilitat aliena i la feblesa pròpia ens impedeixin avançar, sinó que, a més, si badem, podem retrocedir unes quantes passes respecte a les conquestes de les últimes dècades. La crisi està empobrint moltíssimes famílies i les retallades de la despesa pública poden fer que la marginació sobrepassi límits insospitats. Les entitats i associacions que durant un segle han vertebrat el país són a tocar de la fallida. L'ensenyament i la sanitat pública corren el risc de deteriorar-se. I a Madrid hi governa el partit de la nación única que no amaga la seva voluntat recentralitzadora, i que compta amb el suport d'un percentatge de votants catalans que condicionen el govern de CiU, tot i que quan senten "Què tenim?", pensen que la pregunta no va per a ells. Tot això -el somni d'una nació per a tots, cohesionada i plural- és el que podem deixar de tenir si ens obstinem a no fer-nos responsables del nostre futur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT