El que passa quan volem pallassos

El planeta sencer fa mofa i escarni del tal Schettino, capità del Costa Concordia . La seva gran gesta semiòtica d'aconseguir que de fotre el camp cagant llets ja no se'n digui "fer un Usain Bolt" sinó "fer un Schettino" va quedar empetitida per la genialitat de les seves mentides (la que deia que no era al vaixell perquè va caure a una barca de salvament només la superen les excuses de Pepe). Però el millor va arribar amb la misteriosa noia que diu que és traductora (que ni constava com a passatgera ni com a tripulant) i intenta oferir una coartada al Francesco però que ha aconseguit destruir encara més la seva destruïda imatge. (La imatge del capità, vull dir. Bé, i la de la mateixa noia a qui, per cert, només li va faltar publicitar les seves tarifes... com a traductora, naturalment.)

Ara bé, tota la culpa que el capità actués com va actuar és del capità? Vull dir que mirant l'aire del paio, veient les imatges que hem vist d'ell actuant al vaixell i escoltant el que expliquen d'ell t'adones de seguida de quina mena de personatge es tracta. I qui l'ha col·locat on l'ha col·locat sap perfectament la mena de personatge que és. I si la companyia ha decidit contractar-lo a ell i no a un altre és perquè buscava el seu perfil. Quin? El que esperen trobar els viatgers. Un paio simpàtic, trempat, amb un punt seductor, que a mig sopar potser t'apareix disfressat de Frank Sinatra i et canta Strangers in the night ... Sí, perquè els creuers són un espectacle i un entreteniment waltdisneynià en el qual tothom participa feliçment. I el capità, el primer. I els passatgers frisen per conèixer-lo i per saludar-lo. I quan tornen a casa, ensenyen les fotos dient: "Ui, vam fer-nos tan amics del capità". I, de vegades, per pilotar un monstre amb 4.000 persones a bord, és més convenient un mariner que un xòuman. Però, esclar, el client prefereix el xòuman i el client sempre té raó.