Publicitat
Publicitat

A LA CIUTAT

El que ens queda de Tàpies

La mort dels artistes acostuma a donar un nou impuls a la seva obra. Què passarà amb la de Tàpies? S'ha dit que Tàpies és un gran desconegut al seu propi país. No és cert. Tàpies és prou conegut. El que passa és que és poc entès, i no agrada. Disgusta.

Fa vuitanta anys no agradava Picasso. Fa cinquanta anys la gent bescantava Miró. Tàpies li va prendre el relleu. ¿Aconseguirà fer les paus amb gairebé tothom, com els altres dos mestres?

La iconografia de Tàpies s'ha alimentat d'objectes quotidians que proclamen la seva modèstia: la galleda de zenc, el fregall d'estopa, el guix i la pissarra, el paraigua, la cadira de boga o el ventall d'espart. Li interessaven les coses fetes malbé, la tàpia escrostonada, el filferro rovellat, la fusta despintada. N'hi havia prou a reconèixer aquests objectes per saber que l'artista en reivindicava el valor, la seva sinceritat com a objectes sense trampa ni truc, i per saber que els atorgava la funció de retratar-nos, de fer-nos veure el que tenim de llit esbotzat, de baieta vella, de pissarra escrita i esborrada tantes vegades.

Tàpies ha viscut prou anys perquè aquests objectes passessin a millor vida. Han desaparegut (gairebé) els somiers rovellats i els orinals escarbotats, però també les tàpies escrostonades de tants barris, amb les seves textures sobreposades de maó, calç i pintura barrejada amb sorra. Ara les cadires populars són les d'Ikea, els nostres fregalls de cada dia són els guardaungles de Vileda i les tàpies escrostonades les podem veure en restaurants o bars de moda, protegides per un vidre i ben il·luminades.

Però Tàpies ens ha salvat aquest món per sempre. El món de les coses que es toquen, es fan servir, es gasten i s'entenen. Un missatge important per a un món que potser funciona millor, però és molt menys poètic i menys humà.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT