Per què reivindiquem Maria Aurèlia Capmany?

Al diari d’avui reivindiquem la figura imprescindible de Maria Aurèlia Capmany, tota una donassa de les lletres catalanes, que amb la seva obra prolífica i gràcies a un activisme incansable, va donar continuïtat, durant l’antifranquisme i la Transició, a l’esperit cultural republicà que havia viscut en la seva joventut, especialment com a alumna del mític Institut-Escola. Entusiasta de les causes de la cultura i el feminisme, sense ella la societat catalana hauria anat coixa, li hauria costat més posar-se al dia, alliberar-se de la llosa asfixiant de la dictadura, mantenir viva la memòria i la llengua dels avis, obrir-se al món i defugir els sectarismes ideològics. Perquè Maria Aurèlia Capmany era essencialment una dona lliure, una llibertat interior que va projectar damunt la seva obra i la seva vida. Filla i néta de folkloristes -l’avi era Sebastià Farnés, i el pare, Aureli Capmany-, als anys seixanta, ja gran, va unir-se a l’escriptor mallorquí Jaume Vidal i Alcover, cinc anys més jove que ella. Tots dos moririen el 1991. Capmany va viure per a les lletres com a novel·lista, dramaturga, assagista, traductora i articulista de premsa. No va parar. I va combinar aquesta dedicació plena amb el compromís polític i cívic, durant anys en la clandestinitat i després a través de les institucions recuperades. En aquest sentit, el seu llegat encara es fa notar a Barcelona, on va donar volada a la política cultural de la ciutat de la mà de l’alcalde Pasqual Maragall.

És necessari reivindicar la seva figura i la seva memòria, ella que en tenia tanta, de memòria, i que es considerava sobretot una treballadora de la cultura. El seu queda com l’exemple d’algú que, des de la catalanitat més arrelada -sovint recordava que a casa seva eren monolingües-, sempre va practicar una autèntica capacitat d’acollida i d’integració, sense renúncies però també sense recances. Amb optimisme i generositat. Traductora de l’italià i el francès (també de l’anglès), Maria Aurèlia Capmany feia a més gala, amb gran simpatia, d’una infinita erudició i d’una curiositat universal. “Ho sabia tot”, deia d’ella Maragall. La seva petja en la formulació i reivindicació del feminisme, en el teatre -no només va escriure, sinó que també va fer d’actriu- i en el món cultural sense fronteres ni exclusions hauria de seguir inspirant-nos.