Publicitat
Publicitat

CARTA A LA DUQUESSA D'ALBA

De què riem?

Dimecres ho vam veure. Vol parlar i no se l'entén. Vol llançar el ram de núvia i l'hi cau als peus. Vol ballar i no se'n surt. Però, en canvi, vol casar-se i sí que pot. És d'aquesta paradoxa d'on surten moltes de les contradiccions que el seu casament ens remou.

M'agrada que una dona es casi als 85 anys, amb un home vint anys més jove que ella i sense tenir en compte ni l'opinió de la seva família ni les convencions socials. Però quan la vaig veure a vostè, amb la seva extrema vulnerabilitat física, intentant ballar en sortir de l'església, tota aquesta teoria tan bonica va saltar pels aires. La primera reacció va ser no mirar. Apartar els ulls de la tele i pensar que no tenia per què veure allò.

Ho deia en un dels seus tuits brillants el guionista Quirze Arenas: "No és tant que una dona rica, de 85 anys, es casi amb algú 20 anys més jove que ella, sinó l'espectacle de la decrepitud humana". Exactament això és el que ens fascina d'aquesta seva història. Que algú tan fràgil, tan vulnerable, tan decrèpit, algú que sembla que estigui més allà que no pas aquí, ens vulgui ensenyar a tots com comença una nova vida.

Les veus televisives que acompanyen aquestes imatges encara les fan més dures. Els mitjans cortesans la tracten a vostè, duquessa, com si fos una joveneta carregada d'il·lusions. Destaquen la gràcia que té ballant, l'elegància del seu vestit, els somriures i les mirades tendres que es dediquen amb el seu marit. Participen d'aquest conte de fades d'una manera entusiasta i perversa, com aquell conte d'Andersen en què l'emperador sortia despullat al carrer i ningú li gosava dir res.

Però vostè ha tingut tant poder que s'ha cregut que també podia parar el temps. Però sàpiga que ara, quan la mirem, ja no veiem una aristòcrata. Només veiem fragilitat. La condició humana passa per sobre de tots els diners i títols nobiliaris que una persona pugui tenir. La vellesa és democràtica i ens iguala a tots en la vulnerabilitat.

Tant de bo a vostè i al nuvi aquest casament els faci molt feliços. A mi, personalment, m'ha transportat a la meva adolescència, quan a la colla teníem un noi a qui tots ridiculitzàvem i ell no hi havia manera que se n'adonés. Al contrari, ser el centre d'atenció encara estimulava la seva vanitat. És veritat que rèiem a costa seva. Però marxàvem a casa amb un regust amarg a la boca.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT