Per què riuen tant?
Em diu aquest home (que exagera el pànic imprescindible a la massa que tot artista de relleu ha de tenir) que ell no és de sortir al carrer per cap causa. Que si les causes s’han d’esperar que ell surti al carrer, ens quedarem sense causes. L’entenc molt, perquè jo no vull anar a cap mani, tot i que, quan hi sóc, m’ho acabi passant bé. Com quan vaig a veure futbol o concerts.
L’entenc molt bé, perquè ell des de sempre ho ha tingut tot. I és tan indubtable i tan irrefragable que sempre ho ha tingut tot que ni se n’adona. I li sembla excèntric que els altres vulguin el que ell ni recorda que té. O potser “excèntric” no fóra la paraula, perquè suggereix un temperament artístic que només ell s’atribueix, perquè troba que només ell es mereix. Li sembla boig. Li sembla fora de lloc. I com que ho té tot, no ha de demanar res urgent. No té cap necessitat insatisfeta.
Em diu aquest home (que quan demana begudes als cambrers es mostra teatralment primmirat i obsessiu) que li sembla que estem tots abduïts. Que somriem massa i que ell no troba mai motius per somriure (i, quan diu això, fa una pausa ibseniana esperant potser una protesta escandalitzada). I jo penso en allò que sempre es diu dels nens de l’Àfrica que no tenen joguines i dels nens del Primer Món que ho tenen tot. “Oh, els nens de l’Àfrica no tenen joguines però són feliços jugant amb un tronc que fa de ninot”, diem des del confort. I afegim, amb alliçonadora superioritat: “En canvi els d’aquí, que tenen tablet des dels cinc anys, no donen cap valor a les coses”. I sí. La meva iaia ja m’ho deia: “Una guerra hauries hagut de passar...!”
Per això els manifestants —que algun dia també es podran permetre el luxe de mostrar tot l’individualisme que porten dins— somriuen tant. Tenen un tronc que fa de ninot i li donen molt de valor, perquè mai no han tingut un ninot de veritat. I saben que tenir-lo deu ser la repanotxa.
