Claudia Llosa
26/01/2011

Per a què servim els éssers humans?

4 min

Per a què servim els éssers humans? Sabem molt bé per a què serveixen els cotxes, els avions o els televisors, per donar alguns exemples aleatoris. Precisament perquè sabem per a què serveixen aquests objectes, podem saber si funcionen de manera excel·lent, bona, regular o dolenta. Quan sentim que algú diu, per exemple: "Messi és boníssim!" Fins i tot jo, que només veig futbol quan es juga la final del mundial, i que malgrat aquest fanatisme moderat aconsegueixo emocionar-me fins a les llàgrimes amb un gol, podria embravir-me i plantar cara a algú que objectés l'extraordinari talent de Messi en un esport tan necessari per a l'evolució mundial (que no es preocupin les persones antifutbol, desenvoluparé aquest punt més endavant).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però, com bé diu Fernando Savater en el seu llibre Ètica per a Amador, és difícil tenir la mateixa claredat quan es tracta d'avaluar la performance d'un ésser humà. Se sol dir que algú és bo o bona en els negocis, bona com a mare, bo com a amic, com a amant. Però ser un bon amant no significa necessàriament ser un bon empresari, i viceversa. Mai sentim dir: "Ell és un bon ésser humà". Segurament perquè encara no ens queda clar per a què servim com a espècie.

Què passa quan fem alguna cosa bona, o quan algú és bo en el seu àmbit? Òbviament, el nivell de p erformance es mesura segons uns estàndards, que el temps pot canviar radicalment, i tots coneixem els casos de genis no reconeguts, però ara no entrarem en aquesta qüestió. La necessitat de ser aplaudits ve inscrita en el nostre ADN. Ho veiem en els nadons que comencen a aplaudir fins i tot abans de parlar. Aquesta golafreria pel reconeixement és meravellosa però a la vegada terrible. A vegades oblidem que l'èxit és una cosa que se'ns atribueix des de fora i que és tan fugaç i equívoc com els grans descobriments que s'han produït sota els efectes de la marihuana.

No fa gaire em va tocar assistir a la gala dels premis de la Cambra de Comerç Espanyol al Perú. Es tractava d'un sopar elegant al qual assistien els directius de les empreses més importants del país. No oblidem que Espanya segueix sent fins avui el país amb més inversió al Perú; estem parlant, doncs, de la presència de com a mínim trenta de les millors i més importants empreses del mercat. El millor àpat, el millor xou, les millors empreses, els millors empresaris, els millors cotxes i per a mi la millor bona sort, perquè vaig tenir l'oportunitat de conèixer una persona que va quedar tatuada al meu cor.

Es tracta del pare Chiqui, a qui guardonaven aquella nit, cosa que donava un veritable sentit a tota aquella esplendor. El pare Chiqui, José Ignacio Mantecón, és un saragossà que viu a l'Agustino des de fa 23 anys. L'Agustino va ser durant dècades un dels districtes més perillosos de la ciutat de Lima. 36 bandes de pinxos eren els amos dels carrers però avui, gràcies al pare Chiqui, no existeix ni una d'aquelles bandes criminals de la zona. Com s'ho va fer? Un home que, com el seu nom indica, no fa més d'un metre i seixanta centímetres. Calb i amb celles triangulars. Té un d'aquells rostres que poden contenir totes les races en una. Amb això vull dir que podria creure'm que ha nascut en qualsevol país del món. E.T. va ser la primera imatge que em va venir al cap quan el vaig conèixer i, alhora, em vaig preguntar per què un home tan humà deixa de semblar humà. El pare Chiqui sens dubte es mereix el qualificatiu de bon ésser humà.

No va parlar gaire, només va dir les paraules justes. Les bandes tenen les seves pròpies urgències, que no tenen res a veure amb les urgències de la societat en què vivim. Volen droga o volen unes sabatilles esportives. I les aconsegueixen com poden, sense que els importi què s'interposarà en el seu camí. Fora de la banda no existeix la compassió, però dins del seu cercle hi batega fort la tendresa, l'amor, l'amistat i el perdó. El que és difícil és trencar el cercle i aconseguir que predomini la compassió vers els que vivim fora del cercle.

I com ho ha aconseguit? Com un home de la seva talla ha pogut enfrontar-se a 36 de les bandes més perilloses del país? Quina mena d'ànima o coneixement intuïtiu s'ha de tenir per redreçar centenars de joves que han entrat i sortit de la presó com si sortissin de la muntanya russa de la fira del poble?

L'art i l'esport són els meus dos únics aliats, va respondre.

Aquesta resposta em va fer reflexionar sobre la quantitat de vegades que he renegat sobre la importància que la societat dóna a la neciesa de perseguir una pilota d'una banda a l'altra d'un camp. I la seva resposta és la raó per la qual avui goso afirmar que el futbol és essencial per al desenvolupament de la humanitat.

Al meu país s'hi segueix repetint un fet que és habitual: la inversió en l'esport i en la cultura és l'última prioritat. Els països pobres tenen altres prioritats, com l'educació i la salut. És difícil trobar suport per a les dues úniques eines que han ajudat el pare Chiqui a retornar l'autoestima a tot un districte de la ciutat. I amb la gran excusa de la pobresa, no hi ha ni càrrec de consciència.

Encara sort que existeixen els reconeixements per recordar-nos la seva importància. Qui sap? Potser algun directiu de les empreses privades o del govern presents a la gala també va tatuar el nom del pare Chiqui al seu cor.

stats