20/02/2016

‘Socialisme democràtic’: oxímoron o redundància?

2 min

La gran sorpresa de les primàries a la Casa Blanca és que algú que es defineix com a socialista sigui capaç de plantar cara a Hillary Clinton. Enlloc com als Estats Units el terme socialisme projecta ombres tan sinistres. S’entén, doncs, que Sanders hi afegeixi l’adjectiu democràtic. És tan imprescindible perquè l’elector nord-americà se l’escolti com pot resultar sobrer per a Trump o Cruz defensar el capitalisme democràtic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’implícit és evident: el socialisme tot sol no és democràtic i el capitalisme sí. I no faltarà qui arribi a dir que una cosa és un oxímoron i l’altra una redundància. La història del segle XX abona aquest punt de vista. Els països anomenats comunistes -el socialisme real- van ser, des de la mateixa Revolució d’Octubre del 1917, des de Lenin, règims de poder centralitzat amb tendència a degenerar en un monstruós totalitarisme.

Però, en el pla estrictament teòric, el socialisme i el capitalisme no s’oposen pel grau de democràcia sinó pel grau de propietat privada: pel fet que sigui el poder polític i les lleis els que la limitin (poc, bastant o gairebé del tot) o que es deixi en mans de la lliure competència la responsabilitat d’evitar que l’acumuli una oligarquia.

Socialisme també vol dir no creure que un mercat lliure ja s’autoregula i evita la creixent desigualtat. Creure que el nivell d’igualtat que fa factible la democràcia només es pot garantir si les lleis d’un govern democràtic redistribueixen la riquesa.

El Somni Americà -la idea que tothom partint de zero pot arribar a dalt amb esforç i talent- va pretendre basar-se en la desregulació dels mercats, l’eliminació d’impostos i el dret a enriquir-se sense límits, però aquest camí ha dut al Malson Americà -a la gradual destrucció de la classe mitjana amb l’ascensor social avariat- quan les grans corporacions i una economia financera globalitzada han tingut més poder que qualsevol polític elegit.

La pregunta que torna quan la desigualtat creix és: ¿quina relació hi ha entre la propietat privada i la democràcia? ¿És cert, com quan el papu era el comunisme, que no podem limitar l’una sense limitar l’altra o és més exacte dir que només limitant la riquesa i redistribuint-la la democràcia deixa de ser una pantomima?

El pèndol ideològic està caient i situarà cada dia més la presumpció de culpabilitat en un model econòmic que condemna la major part de la població a anar enrere: a viure pitjor que els seus pares. Al pas que anem el que caldrà demostrar és que capitalisme democràtic no és un oxímoron.

¿Fins quan caldrà que ens socarrimin les flames dels inferns que han creat els paradisos fiscals perquè ens adonem que el Mur de Berlín va caure cap als dos costats; perquè veiem que tan incompatible és amb la democràcia estar sotmès a un partit únic com sotmetre la política a l’economia? No és només que la història no s’acabés aquell dia: és que 26 anys després hi ha raons per pensar que el sistema en el qual havíem de menjar anissos eternament haurà d’evolucionar, si no ens volem carregar el planeta, cap al socialisme democràtic.

stats