Per què són tan pessimistes?

Parlo amb un jove enginyer. No ha tingut dificultats per trobar la seva primera feina en una gran consultoria amb un contracte de becari. Va molt atrafegat i cobra poc, però sap que aquesta situació és transitòria. No obstant això, em manifesta que ell, els seus amics i en general tot el jovent que coneix estan convençuts que no podran mantenir el nivell de vida dels seus pares. No és el primer jove que m’ho diu, i sempre amb una gran convicció.

¿Hi ha motius per a aquest pessimisme?

El PIB per càpita representa “al que tocaríem” si repartíssim la producció a parts iguals entre tota la població. Si el mesurem “en termes reals” (que vol dir en termes de poder de compra), podem fer comparacions en el temps. Doncs bé, malgrat la crisi, avui toquem a més d’un 70% més que fa trenta anys, és a dir, que quan els pares de l’enginyer eren joves. Caldria un enorme daltabaix perquè els joves no poguessin, de mitjana, superar de molt el nivell de vida dels seus pares.

Ara bé, el cert és que, malgrat que hi ha més a repartir, als joves els està tocant menys. L’ARA de dimecres es feia ressò d’un estudi segons el qual, de mitjana, els joves universitaris catalans de 30 anys guanyen 400 € al mes menys que els que tenien aquesta edat l’any 2000. Ara bé, el PIB per càpita és ara un 11% més alt que aquell any: ells toquen a menys, però toquem a més. En canvi, aquest fenomen no sembla que s’estigui donant a la resta de l’Europa Occidental, excepte a Grècia. Als EUA, en canvi, el fenomen no només es dóna, sinó que ve de lluny: només la meitat dels americans de 30 anys guanyen més que els seus pares quan tenien la mateixa edat, i pel que fa específicament als homes, només un 31% guanyen més que els seus pares (la proporció és molt més alta per a les dones respecte a les seves mares). En canvi, als 30 anys més del 90% d’aquells pares guanyaven més que els avis quan tenien aquesta edat.

Allà on es dóna, el fenomen no és casual. Efectivament, el model econòmic que han implantat els polítics espanyols (que no “la troica ”, ni “els mercats”, ni “el capitalisme”) es basa en la creació de molts llocs de treball (només un país europeu n’ha creat més en els últims trenta anys) de baixa qualificació (cap país al nord dels Pirineus no en té, ni de bon tros, una proporció tan elevada). Aquest model s’ha implantat a base de deixar sense efecte l’article 37.1 de la Constitució (aquell que diu que “La llei garantirà [...] la força vinculant dels convenis”) i donant carta blanca a l’ocupació de tot el territori (rústic i urbà) per encabir-hi més i més turistes i més i més immigrants que els atenguin. Aquesta peça bàsica s’ha complementat amb dues més: la protecció a les empreses regulades (que en molts casos han finançat els partits o han acollit els líders polítics en finalitzar la seva carrera pública) i als pensionistes (l’únic segment d’edat de la població que no ha vist minvar els seus ingressos al llarg de la crisi).

Tendim a llegir les decisions polítiques en termes d’esquerres i de dretes en el marc de la lluita de classes industrial. En aquest marc, serien polítiques de dretes les que afavoreixen els empresaris i d’esquerres les que afavoreixen els treballadors. Aquest punt de vista entorpeix la correcta visió de la jugada.

Unes relacions laborals desregulades i un mercat laboral precari no afavoreixen l’empresari industrial ni, en general, aquells que mereixen el qualificatiu d’empresaris, perquè un empresari és una persona que aixeca i gestiona una organització basada en un producte o en un procés que té alguna cosa de diferent i de valuosa que no tenen les altres empreses del mateix sector. Per mantenir dempeus una empresa com aquesta, l’empresari necessita una plantilla formada i fidel a l’empresa. La indústria exportadora, que és l’autèntic pilar sobre el qual se sustenta el nostre benestar, ni es basa ni es pot basar en contractes de 15 dies i salaris de 800 €. D’altra banda, la protecció als sectors regulats tendeix a perjudicar els empresaris de debò, que han de pagar, per exemple, una electricitat més cara del compte.

La lectura correcta és diferent: la política de salaris baixos i creixement basat en el turisme i en la construcció afavoreix el propietari immobiliari i perjudica els qui no ho són (i han de pagar lloguer o hipoteca). Els joves, certament, tendeixen a trobar-se entre els sacrificats perquè ni són propietaris ni estan (encara) en posició d’aprofitar-se dels salaris baixos com a empresaris de serveis barats. És natural, doncs, que no percebin la prosperitat que reflecteixen les estadístiques.