El que volia Rajoy
Ens expliquen, des de l’admirat (i necessari) programa Salvados, que Mariano Rajoy, el president del govern d’Espanya, va posar com a condició per participar en un dels capítols que l’entrevista que li fessin “no fos editada”. Que s’emetés tal qual s’havia gravat. L’Évole va acceptar i diumenge al vespre en vam veure el resultat. Ahir, al bar, no parlàvem d’altra cosa.
Ostres. Entenc molt bé que d’un programa de ràdio o de tele, que d’una entrevista per a un diari, vaja, se n’hagi de tallar un fragment, un silenci, un error... Coses en definitiva que no aporten res al consumidor i que, en canvi, gasten minuts. Però també considero que una entrevista no ha de ser editada, perquè qui edita és l’entrevistador i no l’entrevistat. I editar és refer, treure de context, millorar o empitjorar. La pel·li és el muntatge. En aquest sentit, per exemple, em sembla molt important que les preguntes i respostes, a l’hora de ser bolcades, no es canviïn d’ordre. Vull dir: que la pregunta número dotze, en el muntatge final, no ha de ser la primera. Ha de ser la dotze. Per què? Imaginem una entrevista de l’estil contra. Després de dues hores gravant, dinant, bevent o fent el que sigui, es crea un clima. I el convidat t’acaba dient -m’ho invento- que l’han operat de fimosi. Però tu decideixes que aquesta afirmació anirà la primera. Per tant, al muntatge final llegim: “Pregunta: Hola, com va?” “Resposta: Bé. Em van operar de fimosi”. Aquest canvi d’ordre tergiversa la personalitat de l’entrevistat. Sembla que tingui moltes ganes d’explicar això. No l’afavoreix. I direu potser que “una entrevista no ha de ser un publireportatge”. I diré, “d’acord, però tampoc ha de ser un anunci del periodista”. Em pertorba dir el que diré, però considero legítima i ètica la petició de Mariano Rajoy.
