Publicitat
Publicitat

El que tenim...

Un anunci de cervesa va fer forrolla fa una o dues temporades referint-se a tot el que tenim els catalans. Els Amics de les Arts passejaven per Barcelona comentant excel·lències de les nostres tradicions, dels nostres menjars i dels nostres paisatges. "Que què tenim?", ho recordeu? Doncs bé, Dijous Sant al vespre vaig sortir a passejar amb l'Ignasi, el meu fill petit, que tot just ha fet deu anys. Havia passat per davant de la porta de la Fundació Museu de la Moto Mario Soler, al carrer de la Palla de Barcelona, i li vaig proposar d'anar-hi. La porta del museu és més aviat discreta, tot i que crida l'atenció la pulcritud del lloc i l'aparador amb material divers, com les inevitables samarretes de Montesa o de Bultaco, les ulleres retro i els cascs amb estil. El tresor del museu s'amaga més enllà de la tanca que dóna pas a l'exposició, una veritable lliçó del que hem tingut i del que em sembla que encara tenim, malgrat tot el que ens està passant i malgrat tot el que segur que ens pot passar d'aquí poques setmanes.

Val a dir que el primer que tenim és passió, la dels impulsors d'una joia de museu, una iniciativa totalment cívica, d'iniciativa privada, potser la mena d'iniciativa pública que més caldria anar impulsant. No conec ningú d'aquesta fundació, i tan sols vaig intercanviar algunes paraules amb dues persones que eren al taulell i que em van semblar molt implicades amb el projecte. Destil·laven il·lusió i confiança en el seu somni. Aquelles persones em van encomanar la passió de qui creu en el projecte, la passió de qui sap que fa la feina ben feta i de qui vol arribar a port, faci el temps que faci.

El museu ens emmiralla amb la nostra història industrial, la que ha donat tremp veritable al que som els catalans. Massa emboirats en els paisatges trobadorescos, hem oblidat amb facilitat la poesia de la velocitat, del motor d'explosió, de les nostres revolucions industrials. No faig un manifest futurista aggiornatto , no us penseu. Senzillament reivindico el millor de la nostra capacitat per fer esclatar la modernitat en cada racó de país. Quan ho hem fet hem esdevingut prou independents de la misèria que ens ha envoltat. La indústria de la moto n'és un exemple sensacional, increïblement ben resumit en l'espai del carrer de la Palla. Des del 1905 fins ara hi ha hagut a Catalunya més de 190 fàbriques de motos. No m'equivoco: més de 190, entre les quals algunes marques que són llegenda pura, precursores de tecnologies actuals i generadores de tendències que perviuen com a tals. Qui no s'emocioni amb el disseny de la Impala és que té un problema de sensibilitat. Qui no vibri amb les imatges de les filmacions de les línies de muntatge amb centenars d'operaris treballant als bancs de muntatge o de prova és que no sap el que és un país en marxa. Era el temps en què a cada carrer hi havia una premsa, a cada barri una rectificadora, a cada cantonada un taller. Des de la Villalbí, passant per la preciosa Lutetia, les Patria, les Gimson, les Taber, les Guzzi Hispania, les Gimson, les Rieju, les Edeta, les Sanglas, les Derbi i fins a les ja esmentades Bultaco i Montesa, entre moltes d'altres, Catalunya va bastir una indústria al servei d'una societat en marxa.

Cal que aneu a veure l'exposició amb els ulls del meu fill, però. La malenconia pot perdre la gent de la nostra edat. Mireu tot aquest bé de Déu d'iniciativa, de motorització del país, de bons professionals, com un actiu que encara tenim... en cadascun de nosaltres, dels que ens precedeixen i dels que ens segueixen. Això és el més important que tenim! Ens caurà a sobre el món, ens poden dir que no servim per a res, indignes de la nostra autonomia. No us els cregueu. Aneu al Museu de la Moto i desmentiu-los amb els ulls d'un infant de deu anys: ho farem un altre cop.

No ens pensem, però, que ho farem recuperant les velles fàbriques de motos, tal com eren aleshores. Ho farem si comprenem quins són els signes dels temps i si posem l'esforç on l'hem de posar. Avui Catalunya ha de resoldre el problema de relació política amb Espanya igual que ahir. Em temo que també hem de resoldre un problema amb nosaltres mateixos relacionat amb la confiança que ens hem de tenir. Només ho aconseguirem a la vista dels camins nous del món. Hem de ser protagonistes de la nova revolució industrial, la que es farà un altre cop a tots els carrers i a totes les places dels pobles i de les ciutats del nostre país. Vénen dies complicadíssims, dies en què podrà semblar que ja no ens queda res, sinó la desesperació. És el que volen que creguem. No se'n sortiran. Tenim el que ells no tenen: fe en nosaltres mateixos, i aquesta fe ens fa invencibles, esteu-ne segurs.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT