La querella dels bufons
Tot i que ara sembla una disputa remota, arnada i difícil d’entendre, la Querelle des Bouffons (querella dels bufons) va ser potser el debat cultural més intens que es va viure a la França de mitjans del segle XVIII, exactament entre el 1752 i el 1754. Si els parlo d’un fet tan aparentment allunyat de la nostra contemporaneïtat és tot just per constatar que aquesta distància és il·lusòria. Per sort o per desgràcia, tot, o gairebé tot, està dit, tractat, mastegat, deglutit, regurgitat, transitat, devastat. Passem per camins que ja han recorregut altres, i ser-ne conscient sembla important, i també interessant. Fa dos segles i mig, a París es va viure un intens debat en què es barrejaven dos conceptes: el d’una determinada manera d’entendre la comicitat i el d’una determinada manera de viure la identitat nacional (per descomptat, la qüestió es va expressar llavors amb la terminologia pròpia de l’Ancien Régime). El vell compositor Rameau i els il·lustrats... Els recorda alguna cosa ben recent, tot plegat? Caricatures, França? Jo diria que sí.
Per resumir-ho moltíssim -massa i tot-, el debat de fons de la querella dels bufons al segle XVIII es va centrar en el perill de desnaturalització de la cultura francesa com a conseqüència d’un estil italianitzant que tenia un sentit de l’humor propi, més descarnat i explícit. Els francesos, amb Jean-Philippe Rameau al capdavant, temien que les seves solemnes tragédies en musique fossin substituïdes per l’ opera buffa italiana (d’aquí el nom de la batussa dialèctica). Aquestes darreres setmanes hem vist persones a París que defensaven un tipus d’humor bizarre en nom, justament, de la identitat republicana i laica de França. El més increïble de tot plegat és que també apel·laven als il·lustrats, i més concretament a Voltaire, un autor que sempre ha estat més esmentat que no pas llegit. De fet, i no voldria ser malpensat, em sembla que molts dels comentaris sobre aquest autor que vaig sentir o llegir fa dies partien d’una orgullosa i oceànica ignorància sobre la filosofia del XVIII; però això ja és un altre tema.
La querella dels bufons del segle XXI no difereix gaire de la del segle XVIII en la part substancial del debat, però òbviament les diferències de context fan necessari subratllar els matisos. Comencem per la propietat dels bufons, en el sentit literal del terme. Fa dos segles i mig, els bufons eren propietat del rei. Ara el rei és l’opinió pública, que regna des del seu altíssim tron (els mitjans de comunicació) i atorga títols de legitimitat tot fent i refent cada dia les difuses fronteres de la correcció política. Aquesta tirania banal ha estat el gran triomf de les masses (cap al 1750, els intel·lectuals s’haurien referit, despectivament, al peuple menu ). Fa tres setmanes molts van decretar que no hi havia cap problema a fer acudits sobre Mahoma. Però aquests últims dies, per exemple, van tenir una actitud diferent amb els abnegats okupes que ens redimeixen del pecat original del capitalisme, com si fossin sants postmoderns. Aquí, l’apel·lació a l’humor ha quedat substituïda per una actitud ben poc irònica: una mena de dol nacional basat en el rumor sense proves que havia expandit un documental. La volubilitat i inanitat d’aquestes noves masses hiperconnectades resulta fascinadora.
La querella dels bufons del segle XVIII va ser generada, desenvolupada i resolta per artistes i intel·lectuals reputats. La del segle XXI no, evidentment. Els debats es couen ara a l’olla immensa de les xarxes socials, macerades en una salsa molt espessa d’opinions maximalistes, vídeos de gatets, dèries efímeres i sintaxi llunàtica. Tot plegat porta, quasi inevitablement, no només a tancar en fals qualsevol qüestió rellevant, sinó a distorsionar-la i desnaturalitzar-la fins a límits inaudits. Torno als dos exemples esmentats. Allò que, respectivament, podria haver servit per repensar idees substancials (el paper polític de l’humor) o fets greus (disfuncions policials i judicials) ha derivat en un gran orgue desafinat, refractari a qualsevol conclusió raonable. Les querelles ideològiques del segle XVIII -o d’altres èpoques- i les actuals no són pas tan diferents, ans al contrari. Allò que ha variat són els protagonistes d’aquests debats i les regles del joc -més ben dit: la seva absència-. Alguns ho perceben com una conquesta democràtica; altres, en canvi, com l’inici d’un món on els rampells sentimentals més primaris i acrítics valen si fa no fa el mateix que els arguments més elaborats. Quina gràcia, oi?
