Publicitat
Publicitat

El racisme antiracista

L'escriptor Melcior Comes m'informa que a França està molt ben estudiada la tendència a practicar el "racisme antiracista". Es tracta, per exemple, de criticar desacomplexadament un negre per les seves actituds racistes cap als blancs. El que critica el negre en qüestió, sense adonar-se'n -siguem benèvols-, cau en la trampa dialèctica racista: generalitza, demonitza, estigmatitza. I així es va fent grossa la letal bola de neu.

Aquesta mena de comportament s'empara en el combat contra el discurs políticament correcte, certament tan pesat. El que passa és que hi ha el perill de passar-se. Al capdavall, els Albiol i companyia no fan sinó aprofitar-se d'aquest joc de la confusió. Algú amb més enginy que jo hauria d'inventar-se una fórmula per posar en evidència les trampes del discurs antipolíticament correcte.

Davant l'embolic ideològic i semàntic que vivim, res com un moralista com el filòsof i matemàtic pacifista Bertrand Russell, de qui s'acaba de publicar En què crec jo? (Proteus). És un llibret distret, del qual manllevo aquesta cita: "No hi ha cap mena de dubte que les persones continuaran mantenint aquestes creences [déu i la immortalitat] perquè són agradables, tan agradables com quan ens creiem a nosaltres mateixos virtuosos i als nostres enemics malvats". El racisme té molt a veure amb això: amb la necessitat d'afirmar-se focalitzant tots els mals en l'altre. L'antídot russellià: "La bona vida és la que està inspirada en l'amor i guiada pel coneixement".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT