Tenim raons, però no la raó
Sí, noi, això de la democràcia és molt pesat. Primer cal acceptar la voluntat política de la majoria. I, a més, s'han de seguir els procediments formals que estableixen les lleis. No hi ha democràcia sense llei i ordre. De manera que, en democràcia, no es pot prescindir de la majoria, que és qui fa legítim l'exercici del poder, ni es pot tirar pel dret. Naturalment, hi ha alternatives a la democràcia. Però a part de no ser gaire ben vistes per la comunitat internacional, solen ser imposades autoritàriament per minories que consideren que tenen la veritat i la raó. En canvi, la democràcia és un sistema que no permet guanyar els que estan convençuts que tenen la raó , sinó que està pensada perquè guanyin els que tenen raons prou convincents per fer una majoria. I el pas de creure que tens la raó a saber que has de donar raons convincents i confrontar-les amb altres raons que també tenen dret a ser defensades és el fonament de tot plegat.
PER ALS DEMÒCRATES, TOT AIXÒ és molt elemental. Jo mateix sé que dels objectius polítics que persegueixo n'he de donar raons. Però, per fer-ho, primer he de renunciar a pensar que tinc la raó. Per exemple, a mi m'agradaria veure, tan aviat com fos possible, una Catalunya independent. Encara més, m'agrada imaginar que algun dia serà possible alguna mena de reunió de tota la nació cultural i lingüística en un projecte comú. Ara bé: sé que no estic defensant una veritat, una essència, un dret natural, un destí o una raó absoluta. Sé que la independència de Catalunya és una opció possible per al futur del meu país i que hi ha bones raons per desitjar-la. Però sé que cap de les bones raons que tinc no són suficients per imposar la independència de manera autoritària, saltant-me la voluntat d'una majoria, l'expressió de la qual només es pot conèixer a través d'unes eleccions o d'una consulta formal.
D'ALTRA BANDA, I A MÉS dels principis democràtics de respecte a la voluntat de la majoria, per aconseguir una Catalunya independent també cal tenir en compte quines són les condicions necessàries perquè la comunitat internacional la reconegui. La independència, com la identitat, no se sosté sobre decisions solipsistes. És a dir, no en tenim prou de considerar-nos independents tots sols, ni d'afirmar-nos d'una o altra manera, al marge dels altres. Cal convèncer els qui han de respectar aquesta independència o reconèixer aquella identitat. Així, donades les característiques del nostre entorn polític, l'única manera efectiva d'aconseguir el respecte internacional d'una voluntat política és expressar-la per procediments estrictament democràtics. I vista la transcendència i dificultats que comporta, val més que sigui amb el suport d'una majoria molt substantiva.
LES MANIFESTACIONS, les vagues, les ocupacions... són mecanismes útils per donar raons per tal d'aconseguir majories democràtiques. Però, esclar, no substitueixen les majories ni, encara menys, serveixen per forçar la comunitat internacional a acceptar nous membres. Quan se'n convoca una, de manifestació, cal reflexionar profundament sobre què es vol comunicar i a qui. I cal pensar bé el què i el com per aconseguir l'objectiu que es persegueix. Un objectiu que en una democràcia, indiscutiblement, no pot ser cap altre que orientar la voluntat de la majoria i fer saber als representants polítics, i molt particularment al govern, que es tenen moltes i molt bones raons.
DIC TOT AIXÒ PERQUÈ el pitjor que podria passar el proper 11 de Setembre és que es posés en dubte la solidesa democràtica de la defensa de les raons que s'hi expressaran. Al capdavall, una de les millors raons per voler una Catalunya independent és poder viure en un país radicalment democràtic.
