Publicitat
Publicitat

La redistribució impossible

El concepte de "redistribució de la riquesa" conté, quan s'aplica en el seu sentit habitual, un discret eufemisme concentrat tot just al prefix "re-". Si ara vostè, jo, i aquella senyora que passa per allí, sumem els nostres ingressos i ens els tornem a repartir en funció de les nostres diferents necessitats, i no de la quantitat inicial aportada per cadascú, estem sens dubte "redistribuint". Però si a vostè -només a vostè- o a mi -només a mi- simplement ens fan cedir una part dels nostres guanys per donar-los a altres persones, no estem "redistribuint" res. Estem distribuint i punt.

Tampoc estem sent solidaris, perquè la solidaritat és, per definició, voluntària. Dit això, convé afegir que sense determinats mecanismes de compensació basats en una fiscalitat progessiva, la nostra societat presentaria desigualtats explosives. Repeteixo, però, que no es tracta exactament d'una "redistribució", sinó d'una altra cosa.

Aquests mecanismes de compensació els regulen els poders públics, tot i que no són els únics que fan aquesta tasca. De fet, el que m'agradaria explicar en aquest article és que ni tan sols són els més rellevants.

Ara mateix, el principal subjecte de redistribució real de la riquesa és la família, no l'Estat. En cas que haguéssim de fer una comparació, el càlcul exacte de l'aportació total de les famílies resultaria pràcticament impossible, i no perquè es tracti de res ocult o il·lícit, sinó perquè la redistribució es duu a terme en l'esfera privada (la repercusió d'aquesta és pública, però).

En una ciutat com Barcelona, resulta materialment impossible que una persona gran sense cap altre ingrés que una pensió de viudetat o similar pugui viure dignament. També resulta impensable que el 40% dels joves estiguin a l'atur i, alhora, es puguin pagar un màster, un iPhone o altres coses que no són precisament barates. Una part es pot explicar per mitjà de petits ingressos informals -fer cangurs, etc- però no seria gaire creïble atribuir el a les activitats esmentades. Amb un índex de desocupació tan anormalment elevat, insòlit al món occidental, necessitaríem computar centenars de milions d'hores de cangurs o de repassos per explicar la xifra real.

Tots aquests diners no surten, en general, de la butxaca de l'Estat, sinó de la de les famílies. És l'altra redistribució: la que no es veu, la que sembla que no existeix, la que no requereix impresos de sol·licitud ni segells per triplicat.

Ara mateix, el sistema està basat en aquest esquema per unes raons molt especials, però havia funcionat així tota la vida d'una manera relativament eficient. Certament, una persona que té avis o persones discapacitades al seu càrrec, o fills menors d'edat, desgrava. Aquí estem parlant d'una altra cosa, però: de persones adultes sense cap discapacitat que tenen les necessitats habituals de les persones adultes sense cap discapacitat i, en conseqüència, fan també les despeses habituals per satisfer-les. No són cap minoria anecdòtica: representen, com a mínim, el 40% dels joves. La situació, evidentment, afecta una quantitat de famílies enorme. Són tot just les que protagonitzen la veritable redistribució de la riquesa, que és invisible i està al marge de reglaments i percentatges.

Fa sis anys, en època de vaques grassíssimes, l'exministre de Treball i Afers Socials Jesús Caldera auspicià l'anomenada llei de dependència. El càlcul oficial del ministeri situava llavors la despesa mínima cap al 2015 en l'1% del PIB, és a dir, uns 9.000.000.000 d'euros anuals. Si l'estimació la féssim en relació al 2030/2040, quan la generació delbaby boomes jubili, les 400.000 persones que servien de base al càlcul podrien passar a ser ben bé un milió, o molt més.

Alguns ja vam escriure en aquell moment que, fins i tot en temps de bonança, aquella llei no es podria aplicar mai. El daltabaix posterior, en tot cas, va superar les pitjors expectatives.

El fracàs de l'esmentada llei, però, no ens pot fer oblidar que hi ha mecanismes correctors que senzillament no funcionen, com ara les subvencions incondicionals i indiscriminades destinades a objectius difusos, i d'altres, en canvi, que sí. Una manera molt senzilla de reconduir aquesta llei fallida fóra contemplant la redistribució de la riquesa que es duu a terme realment, no imaginàriament, a través de les estructures familiars.

No es tractaria de realitzar cap experiment estrany, sinó únicament de fer visible una realitat que tots coneixem.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT