Publicitat
Publicitat

Els dilluns no hi ha peix

De regal vull l'escola en català

Avui els nens tornen a l'escola, i el mestre els pregunta què han demanat als Reis. En Pau, de vuit anys, contesta: "Una escola en català".

Per atiar les ideologies no hi ha res millor que una bona plantofada. Ja la vam patir, amb escreix, amb la dictadura. En aquella època, el català en va veure de tots colors, però ens vam entestar a conservar-lo amagat entre les costures dels vestits i el parlàvem on ens sentíem protegits.

Amb la democràcia, tots hem tingut accés al català. Hem enriquit el vocabulari i conjuguem millor els verbs, però hem perdut l'interès perquè ja no cal reivindicar-lo, de la mateixa manera que arracones, tan bon punt te'l regalen, aquell Scalextric que tant desitjaves. Triem català o castellà depenent de l'entorn, el costum, el sentiment i, fins i tot, de la moda, però ja no cal lluitar. Per reblar el clau, molts catalans consideren un destorb estudiar la nostra llengua: al·leguen que és d'una inutilitat suprema i que malbaratem un temps preciós que dedicaríem a l'aprenentatge de l'anglès. Deia un parent meu que el català només serveix per ballar i menjar carquinyolis. I no s'equivocava. És cert que en català no podem comprar valors a Wall Street, ni demanar un taxi a Bangkok, ni vendre un cotxe a Granada. Tenir el català a la punta de la llengua no ens fa una cultura més desenvolupada que les altres i perdent-lo no ens hi juguem la vida. Ara bé, només nosaltres decidim si el volem viu o mort.

La tasca de l'administració és donar-nos eines, però no fer-nos la feina. És com la mama, que ens compra el Don Limpio però no ens fa els vàters. La feina del català l'hem de fer cada dia, a casa, amb orgull i convenciment. Per això, de tant en tant, una plantofada ens desvetlla i ens fa sentir la necessitat de cridar, en català, que som una nació i que tenim una llengua.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT