El règim dels rendistes
Les últimes dades econòmiques han esborrat totes les esperances d'arribar ràpidament a la fi de la crisi laboral als Estats Units, una crisi que dura tant que l'aturat nord-americà mitjà no treballa des de fa més de quaranta setmanes. I tot i això, no hi ha cap voluntat política de fer res per posar-hi remei. En comptes d'estar disposats a invertir més diners en la creació de llocs de treball, tots dos partits coincideixen a dir que és el moment de reduir les despeses dràsticament, destruint llocs de treball en el procés: la diferència entre tots dos només és una qüestió de grau.
La Reserva Federal tampoc no apareix per al rescat. El dimarts 7 de juny, Ben Bernanke, el president de la Fed, va reconèixer la dificultat de la situació econòmica, però va indicar que no pensava fer res al respecte.
L'alleujament del deute dels propietaris immobiliaris -que hauria pogut ser molt útil per propiciar la recuperació econòmica-, simplement, ja no figura en l'ordre del dia. El programa actual d'alleujament d'hipoteques ha resultat un desastre, i només ha gastat una petita part dels fons assignats, però no sembla haver-hi cap interès a remodelar i reprendre l'esforç.
La situació és semblant a Europa, i segurament encara pitjor. En particular, el discurs monetari de les autoritats econòmiques europees, que aposta per una moneda forta i que refusa qualsevol alleujament del deute, fa que Bernanke arribi a semblar una mena de William Jennings Bryan.
¿Què hi ha al darrere d'aquestes polítiques paralitzadores d'abast transatlàntic? Cada vegada estic més convençut que el que hi ha és la resposta a un grup d'interès.
De manera conscient o no, els que porten les regnes de la política serveixen de manera gairebé exclusiva els interessos dels rendistes: els que obtenen molts ingressos dels seus actius, que han prestat grans quantitats de diners en el passat -sovint de manera imprudent-, però que ara reben protecció a costa de qui sigui.
Esclar que els que jo anomeno la Confraria de la Penitència ho presenten d'una altra manera. Al contrari, formulen la seva oposició a ajudar els aturats en termes de riscos econòmics: si es fa alguna cosa per crear ocupació -diuen-, les taxes d'interès es dispararan, es produirà una inflació galopant, etcètera. Però aquests riscos continuen sense materialitzar-se. Les taxes d'interès es mantenen properes al mínim històric, mentre la inflació, deixant de banda el preu del petroli (que depèn dels mercats i dels esdeveniments mundials i no pas de les polítiques dels EUA), continua sent baixa.
Contra aquests riscos hipotètics cal establir la realitat d'una economia que continua sumida en una depressió profunda, a costa tant dels treballadors actuals com del futur dels Estats Units. Al capdavall, ¿com podem pretendre prosperar d'aquí vint anys si milions de joves recentment graduats no tenen l'oportunitat d'iniciar la seva carrera laboral?
Demaneu quina teoria hi ha al darrere de l'abandonament dels aturats: no obtindreu cap resposta concreta; al contrari, els membres de la Confraria de la Penitència sembla que improvisin, inventant-se justificacions sempre diferents per a les seves prescripcions polítiques sempre iguals.
Mentre les raons adduïdes per infligir el patiment van canviant, les prescripcions polítiques de la Confraria de la Penitència tenen totes una cosa en comú: protegeixen els interessos dels creditors, tant sí com no. El dèficit pressupostari podria donar feina als aturats; però podria lesionar els interessos dels actuals tenidors d'obligacions. Unes mesures més agressives de la Reserva Federal ens podrien ajudar a sortir del pou (de fet, fins i tot alguns economistes republicans han defensat que una petita inflació podria ser oli en un llum); però és la deflació, i no pas la inflació, el que convé als interessos dels creditors. Però, esclar, l'oposició contra tot el que faci olor d'alleujament del deute és ferotge.
Qui són aquests creditors de qui parlo? No pas treballadors o petits empresaris estalviadors que treballen per tirar endavant, encara que fer veure que es tracta de protegir la gent modesta que respecta les regles sigui útil per als interessos dels grans jugadors. La veritat és que tant les petites empreses com els treballadors pateixen molt més per culpa de la debilitat de l'economia del que patirien, posem per cas, a causa d'una modesta inflació, que ajuda a propiciar la recuperació.
No, els únics que realment es beneficien de les polítiques de la Confraria de la Penitència (a banda del govern xinès) són els rendistes: banquers i particulars rics que acumulen moltes obligacions a les seves carteres.
Tot això explica per què els interessos dels creditors ocupen tant d'espai en la política: no només són un grup d'individus que fan grans aportacions econòmiques a les campanyes electorals, també són un grup de gent que tenen accés directe als encarregats de prendre les decisions polítiques, molts dels quals passen a treballar per a ells quan deixen el govern. Aquestes influències no suposen necessàriament el que anomenem corrupció (tot i que també pot ser). N'hi ha prou amb la tendència a pensar que el que és bo per a la gent que freqüentem, gent que sempre que coincidim presenten un aspecte sensacional (ei, són rics, són llestos, tenen sastres de categoria), ha de ser bo per al conjunt de l'economia. Però la realitat és exactament la contrària: les polítiques favorables als creditors malmeten l'economia. És un cas del que en la teoria de la decisió s'anomena joc de suma negativa, pel qual l'intent de protegir els rendistes de les pèrdues infligeix pèrdues més grans a tota la resta de persones. I només hi ha una manera d'aconseguir una recuperació de veritat: deixar de jugar a aquest joc.
