Publicitat
Publicitat

Les regles del joc

És ben explicable que tots els col·lectius laborals que es fan i es desfan, des de xarcuters fins a catedràtics de metafísica, passant per forenses, controladors de plagues, fabricants de camises, artistes de circ o ebenistes, tinguin els seus problemes específics i, en conseqüència, facin un tipus de reclamacions igualment específiques que no tothom entén. Convé ser prudents, en aquest sentit, i no frivolitzar unes reivindicacions que sempre tendeixen a semblar-nos exagerades o improcedents... precisament perquè no ens afecten. Dit això, però, cal tenir present també l'extrem contrari: el corporativisme salvatge disfressat de "drets socials", amb la possibilitat d'afegir-hi el terme "adquirits". Entre el primer extrem -ignorar les legítimes inquietuds de tots i cadascun dels sectors socials- i el segon -fer passar privilegis obscens per suposats drets- jo juraria que hi ha un terme mig. Tots l'entenem perfectament, aquest terme mig. Vull dir que qualsevol persona sap, per exemple, que la tensió que suporta un mosso d'esquadra ha d'estar compensada raonablement; però això no significa que, com va passar divendres, 3 de febrer, davant de Catalunya Ràdio, puguin mofar-se del president de la Generalitat. Aquí ja no estem parlant de drets, sinó de l'exercici més irresponsable del corporativisme.

Quan no hi ha límits per cap banda poden passar dues coses que sovint es consideren desconnectades, però que en realitat són els extrems del mateix fil. Ignorar les necessitats dels treballadors porta a condicions laborals de Tercer Món, però cedir automàticament a rebequeries corporativistes porta a situacions que, a llarg termini, resulten inassumibles. Si fan memòria, constataran que Sarkozy és al poder perquè els francesos es van adonar que els seus ferroviaris, entre altres grups, havien anat molt més enllà dels drets laborals: eren dipositaris d'autèntics privilegis que no tenien la resta de treballadors. Com els van aconseguir? La resposta és ben senzilla: un estat es pot permetre una vaga de determinats sectors, però no d'uns altres com ara -sí, ho han endevinat!- dels controladors aeris. Els sous delirants d'aquests professionals no són, en aquest sentit, casuals. Govern rere govern, s'ha anat cedint a la seva pressió. I, com tothom sap, de mica en mica s'omple la pica. Una mica per aquí, una mica per allà, una vagueta rutinària l'1 de juliol i una altra de clàssica per Setmana Santa i, hop!, 300.000 euros anuals de sou de mitjana. L'altre extrem fóra tractar una feina tan delicada i estressant com aquesta amb les mateixes condicions que un altra de més elemental i mecànic. Repeteixo, però, que entre aquest extrem injust que no reconeix necessitats específiques i el que transforma drets legítims en privilegis ruboritzadors hi ha un terme mig, i cal ser una mica cínic per no voler-lo veure.

En una societat democràtica, els límits als quals fem referència els hem de marcar entre tots, perquè això no és una qüestió de lleis sinó de consens social profund. Que consti que aquí límits no vol dir restriccions , sinó regles del joc o llindars entre el que resulta admissible i el que no es pot tolerar sota cap concepte. No sempre s'estableix a temps, aquest llindar. Al Regne Unit, sota el mandat del laborista James Callaghan, entre el 1976 i el 1979, es va crear una mena d'estat paral·lel controlat pels interessos corporativistes, regit per una successió contínua de vagues i marcat per la normalització del parasitisme social com una forma de vida alternativa. Quan la societat britànica va reaccionar, les regles del joc ja no es podien renegociar perquè senzillament no existien. Resultat? L'aclaparadora victòria per majoria absoluta de Margaret Tatcher.

La barreja de corporativisme i populisme que vivim actualment, adobada pel narcisisme de fotos i missatgets insubstancials que transformen el propi melic en el centre de l'univers, convida a repensar els límits que ens defineixen com a societat. Aquesta situació, en què conflueixen problemes econòmics, valors equívocs i una actitud adulatòria cap a les masses, ja es va donar al segle XX, a la dècada del 1930, i també entre finals dels 60 i començaments dels 70, si més no a Occident. D'alguna manera, el problema rau en els mecanismes comunicatius per assolir aquest nou consens, més enllà dels que ja preveu la democràcia representativa. El sentit de la responsabilitat dels intel·lectuals serà aquí decisiva, com també ho hauria pogut ser en els dos períodes que hem esmentat abans. Per desgràcia, no va ser així.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT