El rei, la infanta i la família

ESPANYA té pocs matisos. O és blanc o és negre, un tot o res. Amb poc temps o gens, gairebé de la nit al dia, es va passar de no esmentar la família reial més que per a actes intranscendents, de no mirar-los més que quan anaven a missa a la Seu o feien una passejada pels jardins o es vestien d’un color o d’un altre, a ser l’estímul de totes les llengües i el blanc de totes les anàlisis crítiques. Això, molt especialment les crítiques dels mitjans de comunicació que fins al moment havien viscut una autocensura més que no una censura real o reial. L’elefant de Botsuana i Corinna, la infanta Cristina i Urdangarin són a l’origen d’aquest aixecament del vedat que fa que, ara mateix, fins i tot la publicació a Suècia d’un rumor d’idil·li entre la reina Sofia i el vidu de la duquessa d’Alba trobi un lloc als mitjans arreu de l’Estat i sigui objecte de tota mena de comentaris a les tertúlies escorxadores. Especialment significatiu ha estat l’interès que ha suscitat enguany el discurs de Nadal del nou rei, i no perquè sigui nou, o no només. Si fa tot just dos anys gairebé ningú parava atenció al que deia el monarca espanyol amb motiu de les festes; si abans els mitjans de comunicació ho recollien perquè aquests de Nadal són dies de sequera informativa i, en tot cas, si ningú no cercava a Internet el moment televisiu reial que s’havia perdut per sopar amb la família, enguany el parlament del rei, ara ja Felip VI, ha estat seguit i observat amb lupa. El jutge José Castro hi ha ajudat, en dictaminar només dos dies abans de la Nit de Nadal que la infanta Cristina serà una més entre els 17 que s’asseuran a la banqueta dels acusats pel cas Nóos. Tot entrat en la normalitat, ja ni la família és el que era. O sí.