Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Sense renunciar a res

ESTATS D'ÀNIM. L'article de l'Eduard Voltas sobre la relació entre sobiranisme i llengua castellana ha provocat un debat intens i amb la dosi necessària de risc, la qual cosa per si sola és un bon exercici de maduresa. I abans de posicionar-m'hi vull que quedi clara una cosa: un article com aquest suposa, d'entrada, un magnífic símptoma. Fa deu anys els catalanoparlants escrivíem sobre com sobreviure, ens lamentàvem de greuges i opressions, dibuixàvem un futur de núvols negres i terres ermes. Avui dia, tot i ser conscients de les dificultats, ens sentim una mica més forts. El català és un vehicle d'expressió potent que té una presència ampla i creixent en el món de la comunicació i la producció cultural. El català té prou prestigi i prou èxit perquè els seus parlants renovem -un cop més, una generació més- el compromís amb el seu ús i amb el seu aprenentatge. Aquesta situació, aquest estat d'ànim, explica l'article d'en Voltas. Perquè així com el pessimisme produeix resistencialisme i trinxera, l'optimisme ens convida a ser generosos.

DOBLE OBJECTIU. Ara hi dic la meva. Com que jo també em sento optimista, menys amenaçat, subscric bona part del que diu en Voltas, perquè a més em sembla que ajuda a dibuixar un futur possible, una societat i un estat amb possibilitats d'èxit. El castellà serà sempre més una llengua de Catalunya, i en una situació diferenciada i preferent, no pas dissolt en un magma plurilingüe amb l'urdú, l'amazic i l'italià, com pretenen alguns. No podem tractar el castellà com una cosa forastera, tot just la llengua dels veïns opressors, perquè el castellà també és una llengua parlada arreu del món i a més és la llengua materna de la meitat dels nascuts a Catalunya. Això ha de tenir conseqüències legals i socials. Qualsevol altre plantejament, ens agradi més o menys, no és realista. Ara bé: això ni aigualeix, ni demora, ni matisa l'objectiu principal d'afavorir la plena normalització del català com a llengua pròpia del país. I aquesta fita també ha de ser assumida per tots els que vivim aquí, parlem el que parlem.

EL LLARG CAMÍ. En aquest sentit, crec que els castellanoparlants han de recórrer més camí que nosaltres. És cert, i sovint no es reconeix prou, que han estat còmplices en les polítiques de normalització (la immersió lingüística a l'àrea metropolitana no s'hauria pogut aplicar sense aquesta premissa) però també és cert que a casa nostra, tants anys després, hi ha massa gent que continua vivint d'esquena a la llengua i la cultura catalanes. Sense cap altra excusa que la seva pròpia oclusió. És molt més fàcil sentir parlar català en un concert d'Estopa, que castellà en un concert de Manel. Això també està canviant lentament, en part per un canvi de mentalitat i en part per la millora evident de l'oferta cultural i d'oci en llengua catalana. Però ha de quedar clar que la Catalunya del futur necessitarà un esforç compartit, un desacomplexament de tots plegats. I un relat que ens faci entendre que no volem parlar de renúncies mútues sinó de conquestes compartides.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT