El repte del PSC

Pertanyo a una generació emmarcada en el catalanisme progressista, que va viure amb no poca resignació tots els anys de govern pujolista. No ens agradava -i continua no agradant-nos- la patrimonialització convergent del catalanisme, ni tampoc els seus dèficits en les polítiques pròpies de l'estat del benestar. Cada quatre anys, quan CiU guanyava les eleccions a la Generalitat, reflexionàvem sobre per què les esquerres perdíem les autonòmiques, mentre que guanyàvem les generals i les municipals. Els articulistes i assagistes feien conjectures sobre les formes d'expressió del catalanisme d'esquerres i sobre el lideratge que fos capaç de ser una alternativa al pujolisme. En aquest context va aparèixer el 1999 el moviment encapçalat per Pasqual Maragall que, utilitzant la plataforma de Ciutadans pel Canvi, pretenia no sols canviar la majoria de govern i el president de la Generalitat, sinó també la manera de fer política dels partits, començant pel PSC.

La història del que va passar a partir del 2003 és prou coneguda. Els dos primers objectius del projecte de canvi es van assolir: les esquerres van arribar a la Generalitat i Maragall en va ser el president. El tercer objectiu va fracassar. El PSC es va tancar en si mateix, no va saber assimilar l'augment de diputats que el maragallisme li havia reportat, i va gestionar l'èxit electoral al Parlament de Catalunya com una victòria més. No va entendre que el missatge que encapçalava Maragall anava més lluny i que en les eleccions a la Generalitat s'hi barrejaven qüestions i sentiments molt diferents dels que es plantegen en les eleccions municipals i estatals. La catalanitat i un lideratge clar de país són i continuen sent transcendentals, juntament amb un programa de gestió d'una administració tan important i amb tantes competències com les que té la Generalitat. Els dirigents de l'aparell del PSC van desvalorar el notable avenç conquerit pel projecte Maragall i van pensar que ja s'havia arribat a la normalitat en l'alternança, després dels llargs anys de pujolisme. Es van relaxar els contactes amb la ciutadania no militant, van deixar que els projectes més innovadors d'en Maragall fossin arraconats, van oblidar que Catalunya ha de ser clara davant els governs de Madrid, siguin del color que siguin. I van apartar Maragall de la presidència abans que la malaltia arribés. Pensaven els dirigents del PSC que amb la maquinària del partit ja n'hi havia prou per guanyar i mantenir-se en el poder. Els resultats, però, han estat uns altres, també molt coneguts.

El fracàs del PSC en les eleccions catalanes s'ha de contraposar amb els tradicionals bons resultats que ha obtingut fins ara en les estatals. Això respon a les diferents naturaleses del PSC. La primera naturalesa és la que ajuda el PSOE a guanyar les eleccions generals. Mentre que la segona és la d'aquell PSC que vol governar Catalunya i que no acaba de reeixir. Desprès hi ha un tercer PSC que és el que gestiona els governs locals. Quan el PSC es presenta a les eleccions espanyoles molts el voten prescindint de qui lideri les llistes catalanes; pensen, exclusivament, en la presidència del govern espanyol. Aquesta manera de discórrer prové de la manca de grup parlamentari propi. Per això, es vota pensant en un govern liderat pel PSOE en què el PSC no té força ni representació, ja que qui governa l'Estat és el PSOE, per més ministres catalans que hi hagi. Altra cosa seria si s'hagués consolidat un grup parlamentari socialista català que defensés, amb plena autonomia, la descentralització federal de les finances, de les infraestructures i de les institucions de l'Estat.

Sigui quin sigui el resultat de les eleccions del 20-N, el PSC tindrà l'oportunitat de plantejar-se a fons el seu futur en el congrés convocat pel desembre. La seva renovació -que és imprescindible- hauria de tenir com a objectiu primordial un ideari compromès amb un projecte per governar la Generalitat de Catalunya i què representa el govern de proximitat, cada vegada més important en el context europeu. La Generalitat és qui realment gestiona els principals interessos dels ciutadans de Catalunya, com són la sanitat, l'educació, la cultura, la seguretat i les infraestructures. Però aquest plantejament seria insuficient si no es tingués en compte que la finalitat principal del PSC haurà de ser, com a partit polític catalanista que és, governar precisament el seu país, és a dir, Catalunya. Aquí és on els socialistes catalans tenen el seu gran repte. Per això, els dirigents del PSC que surtin del congrés del desembre haurien de recuperar, i millorar, el que va significar el projecte de Maragall -que és sobretot un projecte catalanista-, que va fer possible que l'any 2003 les esquerres progressistes governessin Catalunya després de no haver-ho fet des del 1936, any en què Companys va accedir a la presidència de Catalunya.