Publicitat
Publicitat

El repte no és el deute

En aquesta Europa de sobiranies compartides -tant si ens agraden com estan repartides com si no-, diumenge que ve estem convidats a jugar-hi un round. Sembla que només es tracta de triar el millor alumne per aplicar el manual per alleugerir la crisi del deute. Malauradament, un aspecte d'una gran urgència que n'amaga un altre de gran importància.

Durant els darrers vint anys hem basat el miracle de la nostra convergència amb Europa en termes de renda i d'ocupació en el model equivocat. Un model que no ha generat valor afegit, que és obsolet i que no ens ha preparat per al món que arriba. Certament, a més, ho hem fet endeutant-nos fins a les orelles -tots, públics i privats-. Doblement ineficaç.

No només hem fet infraestructures inútils, sinó infraestructures dissenyades per a un món que aviat no existirà. Hem consumit territori productiu que necessitem per a la funcionalitat ecosistèmica, per a la producció agrària de proximitat, per a la generació d'energia o per a altres usos productius. Ens queden ara erms improductius sense cap càrrega d'innovació ni de coneixement, que no valen ni com a actiu per al refinançament. Un llast i un cost. Tampoc hem treballat a fons la reconversió de la nostra altíssima capacitat industrial per reorientar-nos als nous mercats emergents. Els que ho han fet han estat l'excepció i han estat observats de reüll.

No tenim infraestructura lleugera, transport públic de proximitat eficient, àrees industrials connectades ni barris productius que ara ens convenen. No hem lluitat per consolidar un sistema educatiu universal que apugés significativament la mitjana de les nostres capacitats per pensar diferent.

Hem parat poquíssima atenció a l'eficiència energètica, ambiental i territorial -aquell 4% d'increment de preu que feia suposadament inviables els projectes i que ara enyorarem de debò-. La nostra dependència dels combustibles fòssils segueix sent aclaparadora. Ens hem entestat a persistir en una antiga promesa del tot inassolible per irrigar 70.000 hectàrees, en comptes de mobilitzar la nostra agricultura i la nostra agroindústria cap a nous productes i mercats de proximitat i de valor afegit. Arribats a aquest punt, com generem 800.000 nous llocs de treball, reactivant l'economia productiva? Aquesta és la pregunta important, que també reclama una resposta urgent.

L'Agència Internacional de l'Energia (AIE) afirma en el seu informe del 2011 que si no hi ha canvis significatius en la manera de produir i consumir energia, el 2017 arribarem a un punt d'inflexió irreversible en termes d'escalfament global. Altrament, valora que cada euro que es deixa d'invertir en energia més neta i eficiència energètica ens costarà 4,3 euros en el futur. Al nord d'Europa, fa més de 10 anys que governs de tots colors i empreses de totes mides, esperonats per la ciutadania, treballen coordinadament des de la perspectiva ambiental. Impulsen polítiques, tecnologies i serveis en l'àmbit de les energies renovables, l'eficiència energètica i la gestió eficient dels recursos. I les exporten.

Ni formem part del club que ja està obrint un espai significatiu en l'ocupació verda, ni estem preparant el país per a la resiliència al canvi climàtic, ni per a l'increment dels preus de l'energia, ni per a un nou model de serveis i de producció. Podríem liderar -les capacitats les tenim- la revolució tecnològica i la reorientació de les inversions a la sostenibilitat. Si no pot ser, em conformaria amb seguiment entusiasta de les tendències que estan generant ocupació, optimisme i confiança, assumides per una gran part de la població del nord d'Europa i que garanteixen el futur dels meus fills. Però ni això. Tenir com a únic objectiu la retallada de la despesa pública sense plantejar una perspectiva de reorientació del model productiu és absurd i preocupant. Aquesta és una setmana interessant per veure si hi ha algú que té alguna cosa més per oferir.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT