El 100% de res?
La crisi ha portat que determinades idees es repeteixin de manera erràtica. Una d'aquestes idees assegura que el crèdit ha de tornar a fluir si volem salvar les nostres petites i mitjanes empreses. Queda bé repetir aquest concepte, però la idea és falsa. I la demanda de més diners, nociva. Promou falses expectatives, ja que inculca la idea que amb més diners dels bancs solucionarem els problemes de les nostres empreses. Res pot ser més fals. El diner per a crèdits que ha obtingut l'empresa catalana els últims anys no tornarà a fluir. I si alguna cosa ha de canviar és l'estructura de l'empresa i la mentalitat de l'empresari.
La banca espanyola és de les més endeutades del món. Ha donat massa crèdit. Fa uns mesos, els préstecs vius que tenia el sistema financer espanyol equivalien al 180% del PIB (als països del nostre entorn era del voltant el 100%). Les empreses i els particulars espanyols s'han endeutat excessivament. Per poder atorgar aquesta enormitat en préstecs el sistema financer espanyol va demanar, en el seu moment, diners prestats a altres bancs internacionals. Ara, quan els clients no poden tornar els préstecs, els bancs espanyols queden entrampats: ells tampoc poden tornar els diners que deuen als seus col·legues internacionals. I, molt probablement, malgrat el que digui el senyor Rajoy, alguns bancs hauran de ser rescatats. Segurament serà la primera feina que tindrà l'ESM (European Stability Mechanism) que entra en operació el primer de juliol vinent. Per això les auditories a la banca espanyola han d'estar finalitzades al llarg del mes de juny. Per tant, durant els pròxims anys el teixit econòmic espanyol (empreses i particulars) haurà de continuar en el procés de desendeutament (o despalanquejament). Cal esperar dels bancs espanyols que cancel·lin més préstecs que no pas n'atorguin. Els que reclamen que "el diner en forma de préstecs" torni a fluir a les empreses tenen mala peça al teler. I els que anuncien que les injeccions internacionals de diners serviran per salvar empreses s'equivoquen. O menteixen. Perquè els problemes econòmics de massa empreses catalanes no són financers (falta puntual de diners), sinó estructurals (falta de capital, o del que els anglosaxons anomenen equity ).
Les empreses ben administrades demanen préstecs bancaris a curt termini (un any, per exemple) per cobrir tensions puntuals de tresoreria: una gran venda que m'interessava fer i que no cobraré fins més endavant perquè m'han collat en les condicions de pagament; un client que ha fet fallida i m'ha deixat enxampat; etc. Ara bé, quan es necessita permanentment i constantment una quantitat prestada, més o menys fixa, mes rere mes, any rere any, no estem davant d'unes necessitats de caixa. Estem davant d'un problema de capital. Estem davant d'una empresa que necessita que algú (el propietari, un soci extern, etc.) hi injecti diners. Perquè el que s'ha de solucionar no és un requeriment transitori, sinó una necessitat permanent. Les empreses catalanes s'han malacostumat a substituir l'aportació de capital, que haurien d'haver fet els socis, per préstecs. Els préstecs bancaris del passat oferien falsos avantatges -com s'encarrega de demostrar la crisi-. Eren molt barats i evitaven haver de desembutxacar diners propis, o estalviar-se l'entrada d'un soci capitalista que injectés diner fresc a l'empresa. L'excepcional situació de diner barat (origen de la crisi!) ha sobreestimulat la ja secular tendència catalana a l'individualisme. A no voler compartir les claus de la caixa. A no haver-se de justificar davant d'un soci que per necessitat, si entra a formar part de l'accionariat de l'empresa, reclamarà una gestió transparent i puntualment comptabilitzada.
Moltes empreses catalanes tenen ara l'oportunitat (la necessitat!) de capitalitzar-se. Al món hi ha diner disponible per ser invertit. El nostre sistema productiu és massa feble, i guanyaria molt si els propietaris de les nostres empreses renunciessin a tenir el 100% del control per compartir-lo amb un soci (si pot ser, estranger) que hi injectés capital, que reclamaria, això sí, un rigor que ara no es practica. Tot plegat obligaria a implantar uns mètodes i uns procediments que ara són substituïts per decisions personalistes i, sovint, irregulars. Una manera de funcionar que fa de les nostres empreses entitats febles -per molt rics que siguin els seus propietaris-. El país necessita maneres de gestionar més eficaces. Europa ens avisa i llança aquest missatge. Aquesta crisi s'endurà l'empresari espavilat per donar pas a l'empresari rigorós.
