Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Amb tot el respecte per a Albert Manent

"Sóc molt contrari als ploramiques i als Jeremies -ha dit Albert Manent, que acaba de rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes-, als que sempre tenen els mocadors als ulls; si estem tan malament, plega o vés-te'n al desert". Es referia als que es queixen de la situació de la llengua catalana. "Estem millor que mai", ha dit també. I ha recordat que "mai no hi havia hagut tants novel·listes, tants poetes per metre quadrat, tants investigadors de la literatura, la història i la llengua, i tants memorialistes, un gènere que s'ha posat de moda".

Amb l'infinit respecte i la gran estima que tinc per a Albert Manent. Sí. No hi ha hagut mai tants novel·listes, poetes, investigadors de literatura, història i llengua per metre quadrat. Però mai no hi ha hagut tan pocs parlants per metre quadrat.

Quan vaig començar a escriure en aquesta llengua -la llengua literària del seu pare, tan admirat per mi, Marià Manent- em pensava que podria arribar a tenir el que tenen els altres. Que tindria el que tenen els espanyols o els alemanys. Una llengua viva. Una llengua que parlessin els catedràtics i els poetes, però també les prostitutes i els venedors de llaunes. Una llengua normal per la qual no calgués fer el ploramiques.

Gairebé cada dia trepitjo la ciutat. Hi compro el diari, hi prenc copes, hi agafo taxis, hi faig coneixences. Si em fes l'honor d'acompanyar-me un dia, li demostraria que (si descomptem la seu d'Òmnium) hi ha centenars d'establiments on demanes un tallat i no t'entenen. Jo no ploro i continuo fent la feina tan bé com puc, però no em pot retreure que estigui una mica desolada.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT