Publicitat
Publicitat

Saber respondre

L'art de la política consisteix sovint a saber llegir bé les dades de la realitat i saber-hi respondre d'una manera ràpida i adequada. Rarament la política és construir en un laboratori immaculat i impermeable un programa d'actuació i dur-lo sistemàticament a la pràctica. Més sovint és tenir una idea bàsica, una convicció profunda, però després tenir la capacitat d'entendre què està passant i reaccionar-hi amb intel·ligència. En temes tenístics, un polític bo ha de tenir sens dubte un bon servei: ha de saber posar pilotes en joc, treure temes, marcar agendes. Però també ha de saber restar bé: quan la realitat li envia pilotes difícils o sorprenents, ha de saber tornar-les amb eficàcia. Hi ha polítics importants que ho han estat perquè han sabut restar, en aquest sentit tenístic de la paraula. Ieltsin va arribar a manar a Rússia perquè enmig d'una jornada caòtica va intuir que havia de jugar-se la vida i pujar a parlar damunt d'un tanc. Tarradellas tenia, segons els cronistes, aquest mateix do. Llegir bé una situació i saber com reaccionar-hi.

Tinc la convicció que a Catalunya estem abocats en els pròxims mesos a situacions de canvi i de transformació de la conjuntura que demanaran ser ben llegides i ben contestades, des de la política. I que davant d'aquestes noves situacions, no sempre serà fàcil preveure què farà cadascú. Els canvis de circumstàncies solen produir sorpreses. I coses que serien impensables en un determinat escenari esdevenen inevitables quan l'escenari ha canviat.

Permetin-me un exemple, aparentment llunyà, però que em sembla il·lustratiu. A començaments dels anys noranta, una sèrie de periodistes catalans vam tenir l'oportunitat de parlar a Skopje amb el president de la república exiugoslava de Macedònia, que acabava de proclamar la seva independència. Kiro Gligorov va ser escollit democràticament president de la República de Macedònia a començaments del 1991. Sota la seva presidència, es va proclamar la independència de Macedònia, després d'un referèndum. Gligorov va ser, així, el primer president de la Macedònia independent, fins a finals de la dècada. Era Gligorov un nacionalista radical, un independentista? Gens ni mica. Gligorov era un ferm partidari de l'antiga Iugoslàvia, havia estat ministre de Tito, encapçalava el partit socialdemòcrata, excomunistes, que es confrontava electoralment amb el partit nacionalista macedoni. No era, com Milosevic, un antic comunista convers al nacionalisme. En altres lògiques polítiques se l'hauria considerat un unionista.

Com és que Gligorov, titista, iugoslau de convicció, no explícitament nacionalista macedoni, acaba proclamant la independència de Macedònia? A Gligorov ja li estava bé una Iugosdàvia federal, amb repúbliques molt autònomes i amb identitats diferenciades sota el paraigua de la ciutadania iugoslava. Però quan Milosevic tiba la corda, quan opta pel model de la Gran Sèrbia, quan es col·lapsa el sistema federal -que no agradava als nacionalistes serbis, molt contraris a Tito, perquè consideraven que Iugoslàvia era la cotilla de Sèrbia-, Gligorov llegeix la nova situació, el nou escenari, i s'adona que no té altra sortida que proclamar la independència. No va dir mai aquesta frase, però és la que jo vaig pensar des de la seva perspectiva: Gligorov podia i volia ser iugoslau. Però el que no podia ni volia era ser serbi. Si la Iugoslàvia federal i plural era impossible, si del que es tractava era de ser serbi o macedoni, doncs llavors macedoni. Per entendre's, la independència es proclama a Skopje, però qui obliga els macedonis a ser independents o a deixar de ser és Belgrad.

No recordo aquest cas per cap paral·lelisme clar amb el cas espanyol i català. Si la política es fes en un laboratori asèptic, Gligorov no hauria demanat mai la independència de Macedònia. Però quan es va demostrar inviable el model de pluralitat pel qual havia lluitat, quan Belgrad va tibar la corda, quan va haver de triar, va ser ell qui va proclamar la independència de Macedònia. No hem de fer paral·lelismes directes. Però en l'exemple hi ha alguna cosa que ens pot interessar. Primer, que de vegades no et fas independent, fan que te'n facis. I de vegades no fa les coses qui sempre ha dit que les faria, sinó qui és capaç de llegir millor la situació quan la conjuntura canvia i és capaç de donar-hi la resposta adequada. La política la fan les idees, les conviccions, les persones. Però la determinen les circumstàncies, les situacions. És prendre la decisió adequada en un moment, un lloc i una circumstància. A Macedònia i a Catalunya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT